‘Grand bargain’ a la catalana

Tot acabarà en una grand bargain, com diuen els nord-americans, una gran negociació en què es parlarà de tot i tothom seurà a la taula. Aquest és el pronòstic del politòleg Josep Colomer sobre el procés independentista català, que va començar fa dos anys i mig amb la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona i que en els pròxims mesos afrontarà exàmens electorals successius.

Colomer, un veterà de la ciència política catalana, ensenya a la Universitat de Georgetown, a Washington. Hi estudia qüestions com la pèrdua de sobirania dels estats-nació tradicionals i el poder creixent del que, en el seu últim llibre, El gobierno mundial de los expertos (Anagrama, 2015), anomena un govern mundial: l’entramat d’institucions internacional, des de l’FMI al Banc Mundial, de l’ONU al G-7 que a efectes pràctics regeixen el món.

Des de la talaia de Georgetown, una universitat de torres i edifics d’aire gòtic, fundada pels jesuïtes, Colomer pensa en el món i pensa en Catalunya. Mirar-s’ho des de la mitja distància li permet fer uns diagnòstics i uns vaticinis que van més enllà del minut a minut de la baralla política a l’era Twitter, de les últimes declaracions del president de la Generalitat i líder de CiU Artur Mas o del líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras, o del penúltim full de ruta.

A principis de setembre de 2013, per exemple, Colomer va enviar un missatge a un grup d’amics i col·legues en què pronosticava l’evolució del procés cap a la independència. Faltaven pocs dies per la cadena humana que va recórrer Catalunya de nord a sud i més d’un any per la manifestació de la V. Res estava massa clar aleshores.

Hi deia el següent: “No hi haurà referèndum ni consulta. CiU proposarà eleccions plebiscitàries, mentre que ERC voldrà fer una declaració unilateral al Parlament. No estaran d’acord i aniran separats a les eleccions. O sigui, que no hi haurà una sola candidatura independentista, sinó les divisions habituals. De manera que el resultat no serà clarament plebiscitari i després de les eleccions ningú no s’atrevirà a una declaració unilateral des del Parlament”.

Menys l’últim punt —les eleccions autonòmiques encara no s’han celebrat— la predicció s’ha complert. Dos anys i mig després, al seu despatx de Georgetown, li demano que l’actualitzi. ¿Què ens espera aquesta any?

“En primer lloc”, comença, “tot és molt imprevisible perquè tenim eleccions municipals. Segons com vagin les eleccions municipals alguns partits poden trontollar i alguns líders poder estar en qüestió. A partir de l’estiu això pot canviar: potser no tenim exactament tots els líder i tots els partits iguals que ara. Per tant, això el 27 de setembre no és 100% segur".

Pregunta. Que hi hagi eleccions?

Resposta. Que hi hagi eleccions. I sobretot amb els partits actuals: no sabem si seran els mateixos ni amb els mateixos candidats. Hi ha molta incertesa: és un any totalment obert a Espanya i a Catalunya.Per continuar amb la predicció, diguem que les eleccions catalanes se celebraran el 27 de setembre, tal com va anunciar Mas. Les generals espanyoles seran el novembre, unes setmanes després de les catalanes. Com que no hi haurà un partit amb majoria absoluta al Parlament de Catalunya, no es podrà formar el govern immediatament, sinó que s’obrirà un procés de negociacions per formar una coalició multipartidista a Catalunya. Les negociacions poden trigar unes setmanes. I aquestes setmanes ja són campanya electoral espanyola.

I aquí comencen a entrellaçar-se tots dos processos: el català i l’espanyol. A Catalunya, unes negociacions per una majoria amb la vista posada a la independència. A Espanya, unes eleccions que poden acabar amb el domini del PSOE i el PP, obrir la porta a dos nous partits, Podem i Ciutadans, i desembocar en el primer govern de coalició a Madrid des del retorn de la democràcia.

Crec que molt probablement no hi haurà un nou govern català estable fins després de les eleccions espanyoles. Aquesta és una altra aposta que faig.

I aleshores depèn molt del que passi al Parlament espanyol, en el qual probablement tampoc hi haurà una majoria d’un sol partit. I, per tant, Catalunya entrarà a la negociació. Serà un element de la negociació per formar una majoria espanyola al Parlament espanyol. I segons la majoria que es formi allà repercutirà sobre com es formi un govern a Catalunya i amb quin programa.

P. I el full de ruta cap a la independència? I la possibilitat d’una declaració unilateral si hi ha una majoria independentista al Parlament català?

R. No es poden atrevir a fer una declaració unilateral d’independència el mes d’octubre sabent que hi ha eleccions espanyoles el mes de novembre. Això queda ajornat a veure què passa a les eleccions espanyoles. I si a les eleccions espanyoles s’obre l’oportunitat de negociar no només amb dos o tres partits sinó també amb catalans, això pot canviar bastant.

P. Com ho canvia?

R. Obre l’oportunitat de negociar una altra fórmula que no sigui la independència amb l’Estat espanyol per tal de formar una majoria política al Congrés dels diputats.

 P. I a la vegada trobar una sortida a Catalunya…

 R. … que incorporés la negociació amb Catalunya com a part de la negociació per formar una majoria.

P. Quina sortida per Catalunya?

R. Una fórmula particular que pogués rebaixar el disgust de tants catalans amb Espanya, que entenc i comparteixo, però del qual no es deriva necessàriament, directament una declaració unilateral d’independència per sortir de la Unió Europea.

Colomer ho resumeix dient que l’any 2015 acabarà amb una “gran negociació, catalana i espanyola al mateix temps, incloent una i l’altra”. L’acord derivat d’aquesta negociació podria sotmetre’s a referèndum.

És la grand bargain a la catalana.

Als Estats Units grand bargain designa aquella negociació en què tot es barreja i tot està en joc, en què es busca una solució que complagui tothom i resolgui problemes diversos a la vegada.

El terme ha servit per designar les negociacions del president demòcrata Barack Obama amb els republicans per reduir el deute i el dèficit, evitar retallades dràstiques i reformes del codi impositiu. Recentment també s’ha utilitzat per descriure la possibilitat que les negociacions sobre el programa nuclear iranià derivin en un acord que abasti altres temes com la lluita contra l’Estat Islàmic a l'Iraq i Síria, o el futur d’Afganistan.

Uns dies després de la trobada a Georgetown, pregunto a Colomer per correu electrònic que passarà si, després de les eleccions espanyoles, hi ha una majoria suficient a Madrid per fer una coalició de partits contraris a qualsevol reforma que cedeixi poder a Catalunya o respongui les peticions d'una majoria de catalans.

“Pot obrir-se una oportunitat”, respon, “però també es pot desaprofitar. Si no s'inclou la negociació amb Catalunya en el grand bargain, el tema català continuarà sent una font d'inestabilitat i conflictes”.