Dilemes informatius del vol GWI9525

Tots tenim una màscara social, un gest protector que oculta al món les nostres emocions. Una màscara que no resisteix l'impacte de la tragèdia. Ho hem vist a les fotografies dels familiars de les víctimes del vol de Germanwings que es va estavellar als Alps francesos dimarts, 24 de març. Imatges de rostres descompostos pel dolor, arrasats per les llàgrimes, sense cap protecció emocional davant les càmeres de fotògrafs i operadors de televisió. En aquesta terrible nuesa han estat reproduïts a les pàgines d'aquest diari, i en la pràctica totalitat dels mitjans de comunicació d'Espanya, el país des d'on es va enlairar l'avió, i del qual una cinquantena de passatgers eren originaris.

Alguns lectors han expressat el seu rotund rebuig a aquestes imatges tant a les xarxes socials, com als comentaris a les notícies de la web. També s'han queixat a aquesta defensora. Un d'ells, Carlos Santos-Ramos, m'ha enviat un llarg missatge en el qual assenyala que la seva crítica no es limita al que ha publicat EL PAÍS. “Escric”, diu, “per convidar-la a llançar una reflexió general. Vull amb aquest correu intentar sensibilitzar la seva professió sobre el tractament donat a aquestes víctimes. A diferència d'altres tragèdies mediatizadas on el dolor es mostra sense embuts, potser per desacreditar els fets esdevinguts i fer pedagogia, considero que en el cas de l'accident aeri el material audiovisual i fotogràfic en què es mostra els familiars de les víctimes en el moment d'arribar a l'aeroport o en els seus diferents desplaçaments no té cap valor informatiu ni de cap altra mena”.

Un altre lector, Fernando Aramburu, planteja una pregunta similar que, “desgraciadament”, diu, “cal fer als mitjans, a aquest mitjà, cada vegada que es produeix una desgràcia d'aquest tipus. La pregunta és: ‘Les imatges dels familiars de les víctimes patint el seu immens dolor enriqueixen en alguna cosa la informació sobre la catàstrofe?’. Evidentment, jo tinc la meva pròpia resposta: no. Suposen una exposició no desitjada d'un aspecte íntim de la vida dels que passen per aquest tràngol”.

He traslladat aquesta queixa a Ricardo Gutiérrez, redactor en cap de fotografia, responsable de la selecció de fotos tant per a l'edició impresa com per a la web. Gutiérrez m'explica que a la taula de la seva secció van arribar, des de poques hores després de produir-se l'accident fins al divendres, més de 4.000 fotografies relacionades amb aquesta catàstrofe. Una veritable allau d'imatges. Totes es van revisar, em diu, “amb el criteri que ens marca el codi deontològic de la secció de fotografia de EL PAÍS. No publiquem aquelles imatges que per la seva cruesa resulten gairebé intolerables. Però, davant la magnitud d'aquest accident, no podem deixar de mostrar el dolor dels familiars per la pèrdua dels éssers estimats. Hem omès, en primera pàgina, la fotografia més dura que teníem dels familiars al Prat, però cal recordar que estem informant d'una tragèdia que ha provocat 150 morts”.

El director adjunt, David Alandete, afegeix: “EL PAÍS ha evitat escrupolosament publicar a la portada imatges recognoscibles de familiars de víctimes. Les imatges reproduïdes han estat de restes materials de l'avió, operacions de rescat i, a l'edició nacional del dimecres, una abraçada col·lectiva a l'aeroport del Prat on no es veia ni es podia reconèixer cap dels familiars. A la pàgina set de l'edició del dimecres, només s'ha publicat una imatge de familiars no identificats, també al Prat, després de ser informats del succés, pel seu indubtable valor informatiu, en una instantània àmpliament reproduïda”.

És cert que aquest diari, molt en sintonia amb els mitjans homòlegs a França i Alemanya —per citar dos països tocats també per aquesta tragèdia—, ha estat bastant sobri en aquest apartat. Més en l'edició impresa que a la web, on fins al dijous 26 de març hi havia una galeria d'imatges amb mitja dotzena de fotografies de familiars de les víctimes, visiblement afectats.

Es tracta d'un tema delicat en què col·lisionen el dret a la informació, que exercim els mitjans, i el dret a la intimitat dels afectats. Al meu entendre, l'única forma d'esquivar-lo és adoptant un criteri prudent que, sense furtar informació, eviti caure en el sempre deplorable sensacionalisme. No és l'actitud que tenim, tot i això, cap a les fotografies de guerres o catàstrofes més o menys remotes. Sovint, les més terribles reben premis periodístics i són àmpliament difoses.

Una aclaparant majoria de mitjans ha publicat la foto i el nom del copilot

Hi ha hagut un altre detall important de la cobertura de l'accident aeri als Alps que ha provocat alguna queixa. Un lector, Álvaro Ceballos, em va escriure dijous, indignat davant la celeritat amb la qual el diari va revelar aquell dia, a l'edició digital, la identitat i fins i tot una fotografia del copilot de l'avió de Germanwings —filial de la companyia alemanya Lufthansa—, que, segons el fiscal de Marsella, va estavellar deliberadament l'Airbus A320 contra el massís dels Alps.

Álvaro Ceballos es queixa que, mentre els mitjans digitals alemanys seriosos, com el setmanari Der Spiegel online, van decidir no identificar el copilot ni publicar-ne la foto, “EL PAÍS, com molts altres mitjans, publica el nom i la foto del copilot. És més: aquestes dades són l'objecte principal d'una notícia, almenys en la versió en línia”. I afegeix: “Crec que aquest és un detall revelador de la falta d'escrúpols que repetidament manifesten els mitjans espanyols”. Segons el parer d'aquest lector, “una suposada ‘demanda d'informació’ per part de l'opinió pública, i la justificació tàcita que tots fan el mateix condueix a presentar com a notícia detalls privats de persones implicades en situacions delicades i subjectes encara a especulació”.

He preguntat a Luis Doncel, corresponsal a Berlín, per la cobertura que estan fent els mitjans alemanys d'aquest greu succés. “La catàstrofe de Germanwings ha generat un debat interessant”, m'explica en un correu electrònic. “Mitjans com Die Welt o Focus han renunciat a mostrar la cara del suposat responsable de la mort de 149 persones i a donar-ne el cognom. El Frankfurter Allgemeine Zeitung dedica un article a explicar per què sí que en publica la foto. Més matisada és la posició de Der Spiegel, que en un primer moment només es referia al copilot com a Andreas L. i que a finals de setmana, quan ja no quedaven dubtes de la seva responsabilitat, va començar a anomenar amb el cognom complet, segons explica a la seva pàgina web”. Afegeix Doncel: “Em sembla que, al marge de la decisió que finalment prengui cada mitjà, és una polèmica enriquidora i necessària per tots els que ens dediquem a informar”.

Al meu parer, un cop es va saber el nom del copilot que, segons el fiscal de Marsella, va estavellar deliberadament l'Airbus A320 de Germanwings, era raonable publicar-lo. Pel que fa a la fotografia treta del seu perfil de Facebook, el director adjunt, David Alandete, subratlla que EL PAÍS la va col·locar a la seva portada de divendres, només després que es produís la compareixença del màxim responsable de la investigació. El mateix criteri va seguir una gran majoria de mitjans de comunicació de tot el món.

Era rellevant també la informació avançada per mitjans alemanys, i confirmada després per la Fiscalia de Düsseldorf, segons la qual, Andreas Lubitz havia rebut una baixa per malaltia que hauria d'haver-li impedit posar-se als comandaments d'una aeronau amb 149 persones més a bord aquest fatídic 24 de març.