L’era de l’explosió ‘serièfila’

El 1999 va arrencar a HBO la sèrie que ho va canviar tot: Los Soprano. Aquell any, les cadenes de cable nord-americans van estrenar 23 sèries noves. Només 15 anys després, el 2014, van ser 180 les ficcions televisives d'estrena que es van veure als canals de cable dels EUA. A aquesta xifra calia sumar-hi les produccions dels canals en obert i les generades pels nous jugadors que s'estan sumant a aquesta equació (Netflix, Amazon, Hulu...). La indústria de la producció de sèries viu el seu gran moment en la coneguda com a tercera edat daurada de la televisió. Aquesta explosió serièfila ha portat molta gent a plantejar-se si estem vivint dins d'una bombolla que acabarà desinflant-se amb una frenada a la producció i fins i tot si és assumible pels espectadors aquesta quantitat de ficció televisiva.

“La indústria americana de les sèries està vivint la seva pròpia revolució. El seu principal repte és adaptar-se a les noves formes de fer negoci i redefinir els conceptes d'èxit i fracàs”, explica Miguel Salvat, director de Canal +. El fet que hi hagi cada vegada més canals i més plataformes que es llancin a la producció pròpia de ficció televisiva és un dels motius d'aquesta erupció de sèries. “Cada any arriben moltes produccions noves i després la selecció natural va decidint quines sobreviuen. Una barreja de qualitat i audiència decideix el futur de les sèries. El sentit comú ho acaba recol·locant tot”, argumenta Belén Frías, directora de comunicació de Fox International Channels Europa.

El boom de les sèries ha coincidit en el temps amb el canvi en el model de consum per part dels espectadors. Volen triar el que veuen, com ho veuen i quan ho veuen. “Quan coincideix en el temps aquest creixement exponencial de títols i el del consum en diferit de sèries, els productors han de replantejar-se com guanyar diners amb el contingut”, afegeix Salvat, que veu en el consum sota demanda “una cosa nova que només creixerà”.

L'augment de l'oferta quantitativa de sèries ha provocat més fragmentació de l'audiència. Hi ha sèries per a tots: per als fans dels superherois, de les comèdies romàntiques, de les històries policials, dels zombis, dels serials… “Que hi hagi tantes sèries significa que hi ha demanda. Tenim un mercat de nínxols, molt fragmentat, que permet que hi hagi productes amb poca audiència en quantitat, però molt precisos en qualitat per a aquest públic”, explica Alberto N. García, professor de Comunicació Audiovisual a la Universitat de Navarra. “La competitivitat és bona, esperona la innovació constant i incita a millorar. Estic convençut que és una de les causes, al costat d'altres d'industrials, tecnològiques i estètiques, del boom que ha viscut la ficció televisiva els últims 15 anys”, afegeix. En aquesta mateixa línia insisteix Belén Frías, “hi ha molt producte televisiu, però també molts tipus d'espectador”.

Amb l'allau de títols que arriba cada nova temporada des dels Estats Units, els espectadors es veuen obligats a triar. “Fa una dècada, si deixaves els procedimentals i les comèdies tradicionals encara era assumible consumir tota la televisió de qualitat. Ara el cànon ha deixat de ser manejable”, diu Alberto N. García. Marina Such, autora del blog sobre sèries El diario de Mr. MacGuffin, comparteix la seva opinió: “Un crític nord-americà deia que aquesta bombolla serièfila equipararia l'afició per les sèries al mercat dels llibres. És impossible que ens llegim tots els llibres bons que s'editen, i cada vegada serà més complicat que tots hàgim vist les mateixes sèries, però això també pot beneficiar la conversa sobre sèries”.

Com més sèries, més possibilitats de trobar joies. Encara que els temps de Los Soprano, The Wire i A dos metros bajo tierra ja són aigua passada, les sèries d'avui són hereves directes d'aquelles que van obrir camí a aquesta edat daurada de la televisió. “Crec que hi ha la percepció que ja no hi ha tantes grandíssimes sèries. Em temo que és una percepció errònia perquè hi ha sèries la grandesa de les quals no les descobreix l'elit cultural fins que van acabant. Quanta gent havia vist amb devoció The Wire el 2006, quan ja havia emès tres estupendes temporades? Potser ara aquestes grans sèries que seran història dins d'una dècada van per la seva segona o tercera temporada, creixent en complexitat i ambició, com The Americans o Rectify, diu Alberto N. García.

La multiplicació de l'oferta suposa una audiència més fragmentada

“Crec que la qualitat mitjana és superior ara que fa 25 anys. La proporció es manté quan parlem d'obres excel·lents. I, ara, igual que abans, hi haurà alguna sèrie que sigui extraordinària”, argumenta l'experta en sèries Isabel Vázquez, que també destaca com a conseqüència negativa del boom serièfil la repetició d'esquemes i fórmules narratives: “la transgressió s'ha convertit en norma”.

El públic de sèries s'ha tornat cada vegada més exigent. Ja no val qualsevol cosa. “Tenen més llibertat d'elecció però també són més fanàtics i estan més ben informats sobre els seus títols favorits”, diu Miguel Salvat. I cada vegada s'estén més l'addicció a les sèries. “El públic consumeix moltíssima més cultura audiovisual de qualitat que fa uns quants anys. Tot i això, com qualsevol addicció, té els seus riscos: convertir l'experiència de visionat en una competició, oblidar-nos de fer algunes coses o tenir fins i tot problemes de parella per veure un capítol sense esperar que l'altre arribi a casa”, comenta Diana López, coguionista del documental La bombolla catòdica, que Canal + emetrà d'aquí a unes quantes setmanes.

Bombolla o no, el boom serièfil no sembla que hagi arribat al seu punt àlgid encara. Mentre que les sèries nord-americanes es veuen a tot el món, altres països també han decidit apostar per sèries més complexes que, alhora, alimenten també el mercat americà amb adaptacions i remakes. Per exemple Bron/Broen, Borgen, Les Revenants o molts títols britànics. No serà fàcil parar el que Tony Soprano va començar.