Franz i Dora

El juliol de 1923, Franz Kafka va conèixer Dora Diamant, noia jueva molt més jove que ell, i van fer-se amants. No era la primera de les seves aventures amoroses, però sí que va ser l’última. Poc temps enrere havia estat enamorat de Milena Jesenská, que més tard es convertiria en traductora a la llengua txeca de l’obra de l’escriptor de Praga. Abans que ella, i de manera assenyalada, Kafka havia tingut una relació tempestuosa amb Felice Bauer, noia lletgeta, d’enorme i preocupant dentadura, que Kafka va confondre, el dia que la va conèixer a casa de Max Brod, amb una serventa. Es van prometre, van desfer l’aliança, es van tornar a prometre, i van tornar a deixar-ho córrer, per sempre més. L’argument de Kafka, com és sabut, va ser que l’escriure estava seriosament renyit amb una vida de casat i de família. Si la relació amb Dora a Müritz, al mar Bàltic, va prosperar, és possible que fos pel fet que Kafka ja no tenia, llavors, cap pressa per escriure: sabia que la tuberculosi no es curava i que la seva vida tenia els dies comptats.

Dora potser també ho sabia, però la persona de Kafka li va resultar captivadora. El setembre del mateix 1923 van tornar a reunir-se, aquesta vegada a Berlín, que era el destí que desitjaven tots els escriptors en llengua alemanya del regne de Bohèmia. Primer van viure en una casa al barri de Steglitz, de la qual van fugir a causa del mal humor de la mestressa, que desaprovava la relació d’un home de quaranta anys amb una noia tan jove. Van passar a un altre habitatge, i encara a un tercer. Pagaven el lloguer —Kafka tenia una bona pensió com a funcionari de l’Estat en una companyia d’assegurances amb sucursal a Praga—, però la gran inflació de 1923 —en què es van arribar a pagar bilions de marcs alemanys per un sol dòlar— els obligava a triar habitacions cada vegada més modestes. Els pares d’ell, no els d’ella, enviaven al fill mantega, xocolata, una funda de llana per als peus, un cobrellit calent, ous i allò que podien. Tot amb tot, la vida de Franz i Dora, aquells mesos a Berlín, va ranejar la misèria. Ell encara va ser capaç d’escriure unes quantes narracions, però va obligar Dora a cremar-les a l’estufa. Escrits i cartes que van romandre van quedar després en mans d’ella, però la Gestapo se’n va apropiar el 1943, i es donen per perdudes. Dora Diamant va sobreviure a l’Holocaust.

Van ser feliços: potser van ser els mesos més feliços en la vida de Kafka, que va arribar a demanar la mà de la seva amiga a un pare molt religiós, que va dir que ni pensar-hi. La malaltia va avançar, i al final Max Brod i un oncle de Kafka, metge, li van retre visita i van convèncer-lo perquè abandonés Berlín. Van passar, ell i la seva amiga, a un sanatori de Viena, després a la Clínica Universitària de la mateixa ciutat i, finalment, al sanatori del Dr. Hoffman, també a Viena, on Kafka va morir el 3 de juny, sempre en companyia de la seva última amant, que l’alimentava, li parlava i el netejava.

¿Podia fer-se, amb aquest material tan trist, sòrdid fins i tot, una bona novel·la? Era una cosa difícil, i per això ningú no ho havia intentat. Ara, Michael Kumpfmüller, muniquès, ofereix en traducció castellana la seva novel·la La grandeza de la vida (bella, poètica traducció de Belén Santana, Barcelona, Tusquets, 2015), i presenta aquest quadre desolador amb una mestria que esborrona. Ni ell ni gairebé ningú no sabia com eren els sentiments tan amagats de Franz. Ningú no sabia exactament com es desenvolupava amb una dona, o al llit, ni s’ho podia afigurar: així és de gran el mite que l’escriptor, ell mateix, va generar sense voler-ho durant els seus quaranta anys de vida. Però Kumpfmüller l’ha encertada: és molt prudent en la narració de les escenes que impliquen sensualitat —tant la d’ell com la d’ella— i s’ajusta sempre a les dades que tenim d’aquests últims mesos de Kafka gràcies a la correspondència, els diaris i els testimonis.

D’aquesta enorme habilitat narrativa ha sorgit un llibre senzillament magnífic —que deixa un xic estabornit, cert— que equival a un dels grans diàlegs que mai he llegit sobre el punt en què s’abracen, discretament, en la vida d’un ésser singular, la mort i l’amor, la vida i la mort, la mort i la literatura.