Charles Aznavour: “Sóc políticament i poèticament incorrecte”

A bord d'una camisa de flors de tots colors i d'unes sabates desgastades, el cantant dels 100 milions de discos venuts exhibeix un rictus i una verborrea improbables per a algú de 90 anys. La bohème, Il faut savoir, Que c’est triste Venise… pur motor de petons i llàgrimes, d'alegries i penes, Charles Aznavour (París, 1924) segueix contradient l'ordre natural de les coses. I al peu del canó.

Pregunta. Senyor Aznavour… se'l pot tocar?

Resposta. Com diu vostè? Per què?

P. Tocar-lo, amb els dits, per veure si és real.

R. Sóc real, sóc real [mira el dit del periodista tocant-li el genoll].

P. Com es veu el món des d'aquí, des de l'escenari, gairebé 80 anys després?

R. Vuitanta-tres. No es veu res. No es veu el públic. O sigui, el públic és una persona. Jo no canto per a 100 persones o 1.000, canto per a una. Així, cada espectador pensa que canto només per a ell. Aquesta és la veritat absoluta. Aquesta, i que segueixo buscant temes.

P. No obstant això, a Je m’voyais déjà (Ja em veia)vostè canta: “No va ser culpa meva, va ser la culpa del públic, que no va entendre res”.

R. Sí. Aquesta va ser la primera cançó amb què vaig tenir un gran èxit. Ja fa… més de 60 anys, i està encara molt viva.

P. La història d'un cantant que creu que ja ha arribat al cim i…

R. …No, que creu que va a arribarà al cim. Encara que pot ser que aquest cantant sigui dolent. Però està convençut que triomfarà. Aquesta és la sensació que deuen tenir la majoria dels artistes que debuten.

P. Per què la va compondre?

R. Perquè m'agrada escriure el que els altres no escriuen. Aquesta és la meva malaltia.

P. Així que amb 90 anys segueix buscant.

R. Sí, però jo sempre trobo. El 1970 vaig compondre Comme ils disent, una cançó sobre l'homosexualitat. La següent que es va compondre sobre els homosexuals va trigar 30 anys. M'agraden els reptes. Però de vegades em costa moltíssim, com quan vaig escriure J’ai connu, una cançó sobre el genocidi jueu.

P. En un món tan fantàstic, tan empaquetadet i tan políticament correcte…

R. Jo no ho sóc! Sóc políticament i poèticament incorrecte.

P. Ha rebut molt a causa d'això?

R. No, no, vaig ser molt criticat quan començava, van dir de tot sobre mi, coses horribles. No les vaig respondre mai. Vaig continuar. Només podia continuar. Jo no sóc Julio Iglesias, m'entén, oi? Físicament no sóc com ell. Així que vaig haver de buscar una altra cosa, un altre lloc per a mi.

P. I quin va ser aquest lloc?

R. Les coses que la gent pensa i no sap expressar. Aquest és el meu lloc. El públic no és ximple. I qui ho creu comet un error monumental. El que cal donar-li és veritat. Cal ser un mateix. Jo ho sóc. O m'acceptes o no. No puc canviar per agradar el públic o les modes.

P. Escolti, amb 51 anys un pot tenir mandra ja per a tantes coses…

R. És vostè una criatura.

P. És a dir, com s'ho fa vostè amb 90 per no tenir-ne i seguir al peu del canó?

R. No sóc mandrós, no ho he estat mai. Podria haver-ho estat si, quan al principi de tot, m'haguessin dit que era boníssim. Com que van dir que tot era dolent en mi —el físic, la veu, l'escriptura…— vaig haver de provar a aquells imbècils que jo valia.

P. Esclar, i va acabar cantant amb Edith Piaf, amb Sinatra, amb Liza Minnelli…

R. Vaig cantar amb els mestres més grans. Sinatra, Dean Martin, Peggy Lee, Plácido Domingo, Julio Iglesias…

P. Va aprendre de tots ells o de vegades va haver-hi merders?

R. De tots. Jo vaig aprendre, sobretot, de Charles Trenet, Maurice Chevalier, Edith Piaf i Carlos Gardel. S'aprèn de tothom. D'un escriptor, d'un cantant, d'un periodista...

P. Mmm, no ho crec.

R. Doncs, sí. Veig cada nit les notícies a la televisió i estic molt informat. Els temes nous els trobo en les notícies. I llegeixo molt, sempre ho he fet. Vaig deixar l'escola quan tenia deu anys i mig. Així que em vaig fabricar una cultura personal. No me la va ensenyar ningú, no vaig tenir mestres.

P. Diguem que va fer l'escola de la vida.

R. La meva única escola ha estat la vida. Sóc un nen del carrer, sí.

P. Quan un ve de l'escola del carrer, desconfia de moltes coses i de molta gent?

R. Jo no desconfio de res. Sóc molt ximple per a això. Confio en la humanitat. I he estat estafat, robat, venut… però no importa. No he fet mai mal a ningú.

P. Ja és gairebé inaudit sentir parlar així.

R. Sóc optimista, el meu pare n'era i vaig aprendre d'ell. Quan no teníem res, deia: “Déu ens ho donarà”.

P. Déu és important per a vostè?

R. Molt important, tot i que no sé si sóc creient. Dubto. Però, què perdo jo no sent ateu? Res. En aquest aspecte sóc un egoista, esclar. Si no existeix, doncs, no passarà res. I si existeix, em rebrà bé perquè l'he honrat en les meves cançons.

P. Algunes interpretacions que s'han fet de Déu han provocat un dany enorme en la humanitat, no creu?

R. Sí, però ell no en té la culpa. La culpa és dels homes.

P. Vostè estima profundament la seva professió, oi?

R. La meva dona em diu que l'escenari és el meu amant. I jo li contesto: “Sí, però l'escenari no em costa diners” [riure]. I no és que no me'n costi: és que me'n dóna.

P. On troba el talent, la inspiració?

R. No tinc inspiració.

P. No el creo.

R. Que sí, només tinc idees. El treball es converteix en talent, no a l'inrevés. Tampoc no tinc imaginació. No escriuria mai una cançó sobre ovnis, per exemple.

P. De qui serà el demà?

R. Dels artistes. Dels pintors, escultors, arquitectes. Per descomptat, no dels músics ni dels que fem cançons.