Barcelona i la cultura cosmopolita

En aquestes pàgines de l'edició catalana d'EL PAÍS s'ha suscitat recentment un interessant debat: Ha estat Barcelona una ciutat cosmopolita?, encara ho és?, ho ha estat mai? El punt de partida de la controvèrsia és la creació d'un nou centre cultural, el Centre Lliure d'Art i Cultura, el CLAC, entre els objectius del qual hi figura el de “promoure i reforçar el caràcter cosmopolita” de Barcelona. Els artífexs del debat han estat dos coneguts i prestigiosos intel·lectuals, Jordi Llovet i Jordi Gracia, catedràtics de literatura i col·laboradors d'aquest mitjà.

Llovet considera que la cultura barcelonina sempre ha estat mediocre, excepte en certs períodes excepcionals i en determinats àmbits, i que és pura il·lusió afirmar que Barcelona ha estat sempre cosmopolita. Entre les excepcions a la seva mediocritat, Llovet assenyala l'etapa modernista en arquitectura i cultura de l'oci, i l'etapa noucentista en literatura i ideals ciutadans, així com certes activitats culturals dels anys setanta i vuitanta del segle passat. Gracia al·ludeix que les afirmacions del CLAC responen a una sensació de nostàlgia d'un cert passat, afirma que “avui no té sentit ser cosmopolita” i admet que les expressions de la cultura mestissa barcelonina han anat desapareixent en els últims decennis a causa de les polítiques públiques que s'han dut a terme. Per tant, es tracta de discrepàncies de matís que poden donar lloc a una interessant discussió.

Si se'm permet intervenir en aquesta qüestió, crec que primer cal posar-se més o menys d'acord en el sentit del terme cosmopolita, de clara etimologia grega. Efectivament, 'ciutadà del món' és la traducció literal de cosmopolita i els seus antecedents ja els trobem en Sòcrates, també en els sofistes, així com en les escoles filosòfiques d'epicuris, escèptics i estoics, tant grecs com romans. No és, per tant, un concepte nou, és molt antic, només que enfonsa les seves arrels en els mateixos orígens del pensament occidental.

Va ser Diògenes el Cínic (segle IV a. de C.) qui es va definir a si mateix com a ciutadà del món i tres segles després el llatí Terenci va afirmar que “home sóc i res del que és humà m'és aliè”, una frase que pronunciada en llatí ens feia riure, per raons òbvies, quan érem petits: homo sum, humani nihil a me alienum puto. Per tant, les derivacions de cosmopolita són variades, no només de temps i lloc, sinó també d'interès, i en tots els casos, d'universalitat. La ciutat romana del cosmopolita Ciceró i l'imperi de cosmopolites tan savis com Sèneca i Marc Aureli, van ser en bona mesura organitzacions polítiques que responien a l'ideal cosmopolita. Aquest predomini no es va donar durant l'Edat Mitjana, en el model de societat feudal impregnada de fe religiosa, però va tornar a aparèixer quan Europa es va retrobar amb els ideals clàssics: Erasme, Montaigne i Grotius, des d'angles diferents, són sensibles de nou al cosmopolitisme.

“Sóc necessàriament home, mentre que no sóc francès més que per casualitat”, va dir Montesquieu

Aquesta sensibilitat es reforça durant la Il·lustració. “Sóc necessàriament home, mentre que no sóc francès més que per casualitat”, va dir Montesquieu. I Diderot, en una carta a Hume, es va tornar a inspirar en Diògenes: “Benvolgut David, vós sou de totes les nacions, i no demanareu mai al malaventurat el seu certificat de baptisme. Jo em preo de ser, com vós, ciutadà de la gran ciutat del món”. Els ideals cosmopolites es consagren per sempre en el gran lema de la Revolució Francesa: Liberté, égalité, fraternité.

Però els estats liberals es construeixen sobre la base dels principis contraris al cosmopolitisme, els principis nacionalistes, nascuts de l'historicisme i el Romanticisme, en les idees de Burke, Herder, Savigny, Fichte: la identitat individual la subministra un país, una comunitat, el país i la comunitat de la qual es forma part; el món no està compost d'individus sinó de nacions que han de ser culturalment homogènies. Arribem al debat actual: cosmopolites contra multiculturals.

És Barcelona culturalment cosmopolita? Ho ha estat abans? No crec que aquestes preguntes tinguin una resposta unívoca, no es resolen amb un sí o amb un no. El modernisme ha estat més cosmopolita que el noucentisme però en tots dos hi ha hagut excepcions. Maragall, Pla o Sagarra han estat cosmopolites, Riba, Foix o Carner més aviat el contrari, però també, segons com es miri, a cap d'ells se'l pot considerar adscrit de forma irrevocable a un bàndol o un altre, amb la qual cosa potser el debat és una mica artificial si no el tenyim de política. Aquí sí que les adscripcions són irrevocables i, en aquests moments, condicionades en bona part per les ajudes i subvencions vàries, de vegades mínimes, de pura i miserable subsistència, que atorga la complaença i la falta de crítica amb el poder.

En realitat, potser aquest és el fons del problema i Llovet i Gracia tinguin part de raó: la mediocritat és el problema i la influència dels poders públics en la cultura és la causa de la mediocritat. Repensar la política cultural hauria de portar a eliminar la interferència del poder en la creació cultural. Potser llavors tots seríem cosmopolites, és a dir, esperits lliures.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional