L’atur i el terrorisme consumeixen Tunísia

El martelleig dels trets a l'exterior del Parlament tunisià, al barri del Bardo que allotja el museu homònim, va fer saltar les alarmes dimecres. En l'instant en què Yassine Abidi i Hatem Khachnaoui, els atacants que van matar després 20 turistes i tres compatriotes, arribaven a l'entrada de la Cambra, els parlamentaris escoltaven alts comandaments militars en una sessió sobre la reforma precisament de la llei antiterrorista. La compareixença es va suspendre, però el text tornarà per la via d'urgència a la Cambra. No només com a gest de repulsa als atemptats, sinó perquè la norma en vigor és encara la redacta el 2003 per la dictadura de Zine al-Abidine Ben Ali, enderrocada el 2011. Un exemple del ritme que segueix la transició tunisiana, pausat però impulsat cap a una nova fase amb un Govern de coalició concentrat a reforçar la seguretat del país i, sobretot, a aixecar l'economia, que arrossega una gran desocupació.

Banneni és tot un símbol de l'estat de les coses en la primavera àrab tunisiana. Pertany al partit que es va imposar en les primeres eleccions després de la marxa de Ben Ali; una formació que, davant la pressió social i en honor del consens, va donar suport a la Constitució més liberal de la regió i d'aquesta manera va mantenir el seu poder d'influència. Però, sobretot, Banneni pertany a una regió, Kasserine, al costat de la frontera algeriana, marcada a foc en el mapa per l'auge gihadista. “Jo mateix he vist l'impacte de la desocupació allà”, diu per telèfon —en aquesta zona va ser arrestada la germana de Khachnaoui, una de les 20 detencions practicades fins ara en relació amb els atemptats—.

L'atur ronda el 15% a tot el país. En el col·lectiu de llicenciats, el percentatge de joves sense feina supera el 30%, una dada preocupant per a un país en què prop del 40% té menys de 25 anys. L'economia, quatre anys després de la revolució, segueix estancada. La inversió estrangera i el turisme començaven a repuntar, però no és suficient. I la decepció és palpable. Dues empreses de creuers han suspès les escales al país.

“L'Estat”, assenyala Banneni, “s'ha de convertir en la locomotora del país, hem de combinar els grans projectes amb l'activitat privada dels emprenedors”. I perquè aquests innovin, per involucrar-hi la classe mitjana, continua el diputat d'Ennahda, “cal invertir en la microeconomia”.

Inversió i Estat són paraules que repeteix Banneni, també per reforçar el paper de les forces de seguretat —defensa l'aprovació d'un pressupost suplementari després de l'atac del Bardo—. Però les xifres compliquen l'equació: des del 2011, Tunísia ha rebut, entre l'FMI i el Banc Mundial gairebé 3.000 milions de dòlars. El deute públic és de gairebé el 60% del PIB i el dèficit va superar el 5% el 2014.

Noomane Fehri, del partit Afek Tunes, va ser una de les veus més destacades a denunciar la laxitud d'Ennahda amb els salafistes en el període en què la formació islamista va liderar el Govern. Avui, Fehri és ministre de Tecnologies de la Comunicació. Malgrat que situa la seguretat com a principal desafiament, qualifica ràpidament d' “absolut” el repte que suposa l'atur. I després? “Després anirien la pau social i les reformes econòmiques”, respon el ministre per correu electrònic.

Mals que es van enquistar en la dictadura no han desaparegut durant la transició. Segons l'avaluació feta per Transparència Internacional, Tunísia ha perdut en els últims anys una vintena de llocs en el rànquing sobre corrupció, i ha caigut fins a la 79a posició, de 175 països analitzats. La independència de la justícia es posa en qüestió, així com la llibertat d'expressió: el passat dia 15, l'humorista Wassim Hrissi i el periodista Moez Ben Gharbia van ser detinguts per suplantar en una conversa telefònica el president, Beyi Caid Essebsi.

Tunísia ha triat la fórmula del consens per avançar en la transició, un tipus de principi de pau social —la que reclamava Fehri— que permet a partits que abans eren rivals aliar-se entorn de 179 dels 217 escons del Parlament. I d'aquesta majoria hauria de sortir la primavera econòmica anhelada pels tunisians, una arma essencial en la lluita contra la violència terrorista.