Carta als Reis

El problema de tot plegat és que al final la llengua acabarà anant per una banda i la normativa per l’altra. Ja són uns quants els fenòmens que, d’una manera més o menys anàrquica o consensuada, estan buscant assentar-se en territoris extranormatius —sempre amb l’aval d’estudis solvents i fonts fiables— per bastir una regularitat que doni coherència al que depassa la cotilla normativa i traci nous marcs d’estabilitat gramatical. Així, més enllà del fet que, dins del llibre d’estil propi, cada mitjà de comunicació pugui adaptar la llengua a la seva manera de fer, hi ha una sèrie d’aspectes del català “no correcte” que ja han demostrat la seva virior en diaris i narrativa i que necessiten rebre l’aval —o l’anuència— de la institució normativa a fi de poder disculpar l’heterodòxia de molts emissors de llengua (escriptors, guionistes, correctors...) que troben en el català uns recursos infinits però de vegades retallats.

Com que per demanar que no quedi, vet aquí la meva particular carta als Reis de coses que la normativa podria admetre (trobareu més propostes, i sobretot més ben explicades, al llibre col·lectiu Canvi d’agulles):

1. Encantat de coneixe’l. S’ha estès una fórmula com aquesta davant la incomoditat de reproduir un refistolat Encantat de conèixer-lo, tot i que comporta pràctiques poc naturals en català, com ara elidir una consonant muda i aplicar les regles d’accentuació a un mot inexistent com és coneixe. És un cas semblant a Digue’m que sí.

2. No te n’enfotis. Alguns verbs que regeixen la preposició de han acabat incorporant el pronom en com un prefix, i per tant repetint el mateix pronom: No te n’enriguis. No me n’enrecordo. També és molt més freqüent dir encostipat que constipat.

3. Ex-alt càrrec. La solució pràctica d’ajuntar sempre el prefix amb el substantiu que acompanya genera fórmules extravagants quan el terme és un sintagma que actua com una unitat: exprimer ministre, exalt càrrec, exnúmero dos. Per això apareix el guionet en aquests casos, una solució de compromís que no resol el problema, però almenys facilita la lectura: ex-número dos.

4. Per i per a. S’ha estès arreu la proposta Coromines-Solà per a l’escriptura de per i per a seguit d’infinitiu, fins al punt que només s’aplica la norma si un autor la demana explícitament. Cal però esclarir dos usos més: amb datació, en casos com Els partits ja es preparen pel 27-S / per al 27-S, i amb opinió. En aquest punt, ja s’està reduint a fer sempre per, a fi d’evitar ambigüitats: Per mi no ho compris (crec que no cal comprar-ho), Per a mi no ho compris (no ho compris per donar-m’ho).

5. Que n’ets de ximple. Diu la norma que, en la mateixa frase, no podem trobar el pronom feble i, alhora, el complement que substitueix sense marcar-ho amb comes. Ara bé, aquest ús sintàctic de la coma de vegades té efectes prosòdics no desitjats. La frase Mira que n’ets de ximple, perfectament viable oralment, acaba incorporant una coma que convida a fer una pausa inexistent i tibada: Mira que n’ets, de ximple. Passa el mateix en casos com Digue-li a la mare que truqui i Digue-li, a la mare, que truqui.

6. ¿Que hi ha algú? Diu la norma que no hem d’escriure mai l’interrogant d’obertura, però és un fet que facilita la lectura quan la frase, d’entrada, no té forma interrogativa, i n’hi ha que advoquen per posar-lo sempre. S’ha estès però la solució de fer-lo facultatiu, a criteri de l’autor o el corrector de torn d’acord amb cada frase, i s’hauria de poder emprar com un recurs més.

7. Què has dinat? Els verbs que designen els àpats són considerats intransitius, de manera que no podem dinar macarrons, sinó prendre macarrons per dinar, i no podem demanar a la canalla Què vols esmorzar, sinó Què vols prendre per esmorzar. El diccionari Alcover-Moll recull l’ús transitiu d’aquests casos en valencià, de manera que al verb sí que se li pot enganxar la menja.

8. Esclar. Corren com la pólvora les aglutinacions de locucions per formar termes únics, en general adverbis. Ja no estranya gens trobar escrit sisplau, esclar, encabat, i es reprodueixen casos com oitant i perxò. No ens hauria sorprendre: altres adverbis ben arrelats tenen també l’origen en aglutinacions: adéu, enlaire, alhora, potser.

9. Ara l’hi dic. L’agrupació de pronoms l’hi s’ha acabat estenent com a fórmula quasi universal per a la combinació dels pronoms de complement directe definit i complement indirecte al singular. Formes com li ho faré saber, la hi dono de seguida, li la regalaré demà, ara li’l porto resulten impostades per infidelitat a la llengua oral: l’hi faré saber, l’hi dono, l’hi regalaré, l’hi porto.

10. Quiròfan i companyia. I per acabar algunes paraules, ben freqüents ja en llengua escrita sense cap marca de cursiva: nòvio, làmpara, quiròfan, bodega, friqui, nòria, crucigrama, carinyo, mimar, tonteria, disfrutar, primar, esnifar, rondo, pime, guiri, biombo, cabrejar-se, carpa, cana i unes quantes més.

Ara, segur que em porten carbó...