Sondejos i àugurs

Primera dada a considerar: a finals de la setmana passada, el Centre d'Estudis d'Opinió (CEO) de la Generalitat va fer públic el seu últim baròmetre, elaborat al llarg de febrer; segons aquest sondeig, els partidaris de la independència de Catalunya sumen un 44,1%, mentre que els contraris totalitzen un 48%. A més, i d'acord amb la mateixa font, la intenció de vot dels enquestats de cara al 27-S deixaria CiU i ERC gairebé fifty-fifty, amb un global de 61 a 63 escons, clarament per sota de la majoria absoluta.

No obstant això, i sorprenentment –almenys, per als qui fa dos anys i mig que descriuen Catalunya com una Corea del Nord mediterrània–, el director del CEO, el professor Jordi Argelaguet, no ha estat ni afusellat, ni enviat a un camp de reeducació, ni tan sols destituït, com sí que li va passar el setembre del 2010 a la llavors directora del CIS espanyol, Belén Barreiro Pérez-Pardo, per indòcil als interessos demoscòpics del Govern de Rodríguez Zapatero. Alguna cosa anem guanyant.

En tot cas, i a més de l'aparent reflux de la marea independentista, el que ha cridat més l'atenció en aquest baròmetre –i més ha excitat les glàndules salivals d'alguns comentaristes, per què no dir-ho– és la confirmació de la tendència a la baixa de Convergència i Unió, que en relació amb els resultats del 2012 perdria més d'11 punts percentuals i 18 o 19 escons. Ara bé, cal sorprendre's d'això?

Des de la tardor del 2012 –amb moviments previs durant el bienni anterior–, Convergència ha fet un viratge doctrinal i programàtic molt difícil d'imaginar en un partit d'ordre. Un viratge que ha posat Artur Mas i CDC en rumb de col·lisió amb l'statu quo polític i econòmic, que els ha valgut des de querelles judicials fins als sonors anatemes de guardians tan conspicus de l'ordre establert com el president de Foment, Joaquim Gay de Montellà, o el del Círculo Ecuestre, Borja García-Nieto. I també la deserció d'una part del seu antic electorat, la que votava CiU per pragmatisme, com un mal menor, sense cap o amb ben poc entusiasme catalanista.

A més, la federació fa més de quatre anys que gestiona estretors pressupostàries, i això –governar la penúria– s'ha carregat a Europa governs de tots els colors polítics. O potser la caiguda del PP de Rajoy des del 44,6% de les eleccions del 2011 fins al 18,6% de l'última enquesta de Metroscopia també es deu a una “deriva independentista”? Afegiu al quadre les turbulències creixents amb Duran Lleida i amb l'aparell duranista d'Unió i, des de l'estiu passat, els efectes deleteris d'un cas Pujol present de manera gairebé quotidiana als mitjans. Que, en aquestes condicions, la marca CiU sigui capaç de disputar el primer lloc tant en les eleccions catalanes com en les generals constitueix un veritable prodigi.

D'altra banda, l'arriscada aposta de CDC ens remet a una qüestió molt més àmplia: per què han de servir els partits? Només per salvaguardar els seus propis interessos i defensar la quota de poder aconseguida, sense afrontar cap canvi que pugui posar uns i altres en perill? O per atendre i liderar les noves demandes de militants, electors i ciutadans, fins i tot a costa d'equivocar-se? La direcció convergent ha triat la segona opció, i corre perill de naufragar. Altres sigles ahir poderoses han escollit la primera, i ja estan enfonsades.

Però sí; segons l'últim baròmetre del CEO, els diputats de CiU i Esquerra no sumarien, després del 27-S, una majoria de Govern. I encara que l'addició dels 10-11 escons atribuïts a la CUP donaria amb escreix aquesta majoria, aquesta hipòtesi ha estat immediatament qualificada d'impossible i absurda pels qui titllen els cupaires d'"antisistema" (ja voldrien tots els defensors del sistema tenir la formalitat i el rigor que ha mostrat David Fernàndez –no en les samarretes, en el comportament– al capdavant de la comissió Pujol).

No obstant això, admetem-ho: no hi hauria una majoria independentista CiU+ERC. Significa això que el sondeig dibuixa una alternativa amb projecte polític viable? Una majoria d'unionistes més migpensionistes trenada amb Ciutadans, Podem, PP i PSC? A part de moure's en un interval de 56 a 60 escons, del tot insuficient, algú s'imagina el PPC reconeixent la prelació d'Albert Rivera o de Gemma Ubasart per formar un Govern antisobiranista? O el PSC (“si tu no hi vas, ells tornen”) alineant-se al costat dels de Sánchez-Camacho per entronitzar el partit taronja, o el partit violeta? Això, per no parlar de la CUP o Iniciativa, sense alguna de les quals –segons l'escenari del CEO– no s'arribaria de cap manera als 68 diputats. El “partit dels okupes” amb el PP? Iniciativa de bracet amb la dreta i el centredreta estatals?

Certs àugurs haurien de contenir la secreció de sucs gàstrics fins al 28-S. Llavors, ja es veurà.

Joan B. Culla i Clarà és historiador.