El costat fosc de Sor Somriure

Les històries de monges són un veritable tresor, un subgènere que ha donat molt de si. N'hi ha prou amb recordar les peripècies de Sor Citroën o el drama d'Audrey Hepburn com a protagonista de Història d'una monja de Fred Zinnemann (basada en la història real de Marie Louise Habets al Congo i a la Bèlgica ocupada pels nazis). També hi ha Meryl Streep i Rosa Maria Sardà en la pell i els hàbits de la germana Aloysius de Dubte. L'èxit de la temporada teatral a Barcelona porta escrit el nom d'una altra monja Sister act, el musical coproduït per Whoopi Goldberg, Stage i El Terrat, que el 26 d'abril acaba les representacions al Teatre Tívoli per començar una gira per més de vint ciutats espanyoles. Però la novetat en la cartellera barcelonina és la propera irrupció d'una altra història de monges no menys sorprenent i molt, molt, més negra.

Es tracta de Les dominiques, d'Iñaki Garz, que també dirigeix el muntatge. L'obra, que s'estrena a La Seca-Espai Brossa el 9 d'abril, relata els últims dies de dues monges, amants, amenaçades de desnonament, assetjades per Hisenda, i que acabaran suïcidant-se amb barbitúrics i alcohol. La història és real i està basada en la vida de la famosa Sor Somriure, la Monja Cantant, que va triomfar amb la seva guitarra i les seves composicions els anys seixanta per caure després en l'abisme d'una veritable tragèdia que riu-te'n de la de les monges a Katanga.

Sor Somriure era Jeanine Deckers, monja belga que va arribar a número u en la llista d'èxits musicals als EUA. Després de moltes vicissituds Deckers va acabar alcoholitzada, a la ruïna i amb l'única companyia de la seva amant, la també monja Annie Pécher, onze anys més jove, amb qui va fer un pacte de suïcidi en un pis de la perifèria de Wavre, del qual les dues dones havien de ser desallotjades.

L'obra de teatre d'Iñaki Garz –que no és la primera creació sobre el cas: va haver-hi una versió en musical en part d'una pel·lícula, Dominique, 1966, amb Katharine Ross i Chad Everet– no canvia els noms, tot i que, assenyala Rosa Cadafalch, l'actriu que encarna Sor Somriure, inventa algunes situacions i diàlegs tractant d'imaginar com van ser les últimes hores de la parella. “La meva sorpresa va ser molt gran en assabentar-me que la història era real, que les dues protagonistes van existir i es van suïcidar com a l'obra”. Cadafalch, que actua amb Annabel Castan (en el paper de Pécher), indica que Les dominiques “no explica tota la vida de les monges, però n'ofereix moltes pistes”. L'actriu, que va estudiar en una escola de monges, considera que la funció “és un regal per a nosaltres, se centra molt en la relació de parella i en com aquesta relació es va agrint”.

L’obra plasma en escena els últims dies de les dues dones

L'obra, segons el seu autor, “ens introdueix en la lluita tenaç de les dues protagonistes contra tots els estaments socials i religiosos que han marcat la trajectòria de les seves vides personals”. La peça, continua “és un reflex fidel del moviment social de lluita i rebel·lió que caracteritzava els anys setanta”.

Jeanne-Paule Marie Deckers (Laeken, 1933 – Wavre, 1985) era filla de l'amo d'una pastisseria i després de destacar als escoltes va estudiar i va treballar de mestra. Va ingressar el 1959 a les Germanes Missioneres Dominiques de Nostra Senyora de Fichermont, amb seu a Waterloo i va agafar el nom de germana Luc-Gabrielle. Al convent va destacar per escriure i cantar cançons. Els seus superiors la van animar que gravés un disc i el 1962 la cançó Dominique, editada en single, es va convertir en un èxit. La monja es va fer famosa com a Soeur Sourire, Sor Somriure. La simpàtica història entra a partir de llavors en el terreny del drama. Deckers va denunciar que li censuraven les cançons i l'obligaven a aparentar una felicitat que no sentia. El 1963 en un curs de Teologia a Lovaina, que ja és lloc per lligar, va reprendre l'amistat amb una vella amiga de joventut, Annie Pécher.

Artísticament en declivi i en desacord amb els seus superiors va deixar el convent el 1966, tot i que ella seguia considerant-se monja amb caràcter general. Seguidora del Concili Vaticà II, va treure una cançó a favor dels anticonceptius titulada Glòria al Senyor per la píndola daurada, que no va ser ben rebuda per les autoritats catòliques i tampoc no va escalar la llista d'èxits precisament.

Deckers va tenir un col·lapse nerviós i va ser tractada amb psicoteràpia. La relació amb Pécher tampoc no anava bé, ja que Deckers es negava a anar a més i la jove va realitzar un intent de suïcidi en pensar que la seva estimada se n'anava de missions. Finalment, després de moltes resistències, la relació es va convertir en obertament homosexual (a l'obra de teatre les monges ja són amants).

A final dels setanta va arribar un nou revers per a la monja cantant, quan la Hisenda belga li va reclamar els impostos impagats durant la seva carrera. Deckers i Pécher es van suïcidar el 29 de març del 1985, deixant una nota en què demanaven que les enterressin juntes, com es va fer.