Mor l’actriu Àngels Poch als 66 anys

L’actriu Àngels Poch ha mort als 66 anys. Natural de Terrassa, on va néixer el 1948, es va fer popular pel seu paper a la sèrie de televisió Estació d’enllaç, on era la dona de Josep Maria Pou, i tots dos formaven el matrimoni que regentava el bar de l’estació. Era una reconeguda actriu secundària, que va treballar sobretot al teatre, però també va fer tenir papers a la petita pantalla, com a la sèrie La memòria dels cargols, Temps de silenci, Porca misèria, o la més recent Gran Nord. Al teatre, va interpretar papers en clàssics com Oncle Vània, de Txékhov (2004), Hedda Gabler, d'Henrik Ibsen (2007), o la més recent Lleons, de Pau Miró (2009). L'última vegada que va pujar a l'escenari va ser amb l'obra No parlis amb estranys (fragments de memòria), estrenada al TNC l'abril del 2013.

Poch va ser proclamada "Terrassenca del 2001" i homenatjada amb una glossa del periodista i advocat Jordi Estapé, que va destacar la seva fructífera i fecunda trajectòria. Va estudiar art dramàtic i interpretació a l'Institut del Teatre del Vallès Occidental, va cursar solfeig i piano al Conservatori  de Música del Liceu i dansa clàssica a l'Escola Marta Mos. Va participar en gairebé 50 obres de teatre a les ordres de directors com Pau Monterde, Feliu Formosa, Calixto Bieito, Joan Lluís Bozzo, Pep Cruz, Lluís Homar i Oriol Broggi. També va tenir un paper a la pel·lícula Fènix 11:23.

El director Sergi Belbel, que havia treballat amb Àngels Poch i de la qual era un bon amic, ha recordat la seva figura. “Perdem una altra actriu de raça”, ha dit, sumant la seva desaparició a les d'Anna Lizaran i Rosa Novell. Belbel estava especialment unit a Àngels Poch. “Jo també sóc de Terrassa i la coneixia des de petit, quan amb 14 i 15 anys anava a veure-la actuar al Globus amb la gent que va ser l'embrió del Centre Dramàtic del Vallès, com Pau Monterde i Feliu Formosa, en espectacles com La boda del petits burgesos. Ella ha estat un referent tota la meva vida teatral”. Belbel ha recordat que quan va muntar Desig, de Benet i Jornet, “buscava una actriu madura i li vaig donar el paper, que va ser el que en bona mesura li va obrir les portes del teatre a Barcelona”. Entre els grans moments d'Àngels Poch hi ha, sens dubte, –ella mateixa ho destacava– la seva actuació a La corona d’espines, de Josep Maria de Sagarra, que va dirigir Ariel García Valdés, i en el qual interpretava, amb un gran monòleg, una mare que feia de criada i tothom ignorava que l'amo de la casa era el seu fill. “Va fer un paper extraordinari. L'Àngels era una actriu molt professional, una tot terreny esplèndida, alguns dirien avui una secundària de luxe, malgrat que ella havia fet molts primers papers, molts papers protagonistes”. Poch ha estat l'actriu que ha actuat en més obres al Teatre Nacional de Catalunya (TNC), ha apuntat Belbel, que ha destacat que va estar dos anys en el projecte T-6 del TNC treballant amb els autors joves. “Era una actriu molt sòbria però alhora emocional, una combinació molt bona. També era persona d'un gran nivell humà, compromesa amb els projectes i també amb la societat. La vaig dirigir al TNC a Dissabte, diumenge i dilluns, d'Eduardo de Filipo, on feia d'una de les veïnes, la dona de Lluís Soler, a ella li agradava aquest gènere, el teatre popular; de fet, s'havia nodrit de Bertolt Brecht via Feliu Formosa”. Belbel ha destacat els moltíssims treballs d'Àngels Poch amb diverses generacions de directors, Joan Ollé, Calixto Bieito, Oriol Broggi. “Sempre que tenien una mare o una tia en el repartiment si aconseguies l'Àngels tenies l'excel·lència assegurada, era sempre inapel·lable en els seus papers”. “Ha estat tota una vida al servei del teatre”, ha resumit el director.

Per Josep Maria Pou, amb Àngels Poch se'n va desgraciadament “una més” de les grans actrius catalanes. Un moment molt trist, ha dit en assabentar-se de la mort de la intèrpret, a la qual va estar unit professionalment durant molt de temps. “Tinc records llunyans d'ella perquè, encara que no havíem treballat últimament, l'Àngels va ser una figura fonamental en els meus primers anys, quan vaig desembarcar en el teatre català procedent de Madrid. Junts vam fer La corona d’espines, entre altres obres, i al mateix temps, el 1994 vam començar la sèrie Estació d’enllaç, on érem marit i muller; no sabíem que seria una relació tan llarga, de quatre anys, un llarg matrimoni”. Pou evoca la seva companya, tan diferent de caràcter i físic: “Era més aviat menuda i jo, en canvi… però sentíem una gran afinitat. Era, a més, molt tímida”.

Pou recorda Àngels Poch com una actriu a qui no li obsessionava destacar. “Jo li deia ‘el dia que et llancis seràs una tràgica fantàstica’, però ella no sentia la necessitat de ressaltar les seves moltíssimes qualitats, tampoc era partidària dels escarafalls de la professió, era dona de família, feliç a l'escenari i a casa. Li va faltar potser aquest punt d'ambició personal que dóna més projecció i que hauria permès visualitzar-la com una de les grans actrius del país, que és el que era. Això, no vendre's professionalment com hauria pogut fer-ho, era una opció en ella i no pas una mancança”.