El repte del federalisme

Fa més de tres dècades que estem estancats en un present lent. Per això batega en les nostres societats un desig de canvi, especialment visible en el món mediterrani. La crisi actual ho ha detonat, però en el fons aquest anhel es deu a la clausura de l'horitzó que cert passat va obrir per a nosaltres. En concret, sembla que hem consumit el futur de la utopia romàntica i del món resultant de les dues guerres mundials.

Això ens deixa a la intempèrie, en un espai on es barregen records i projectes. D'un temps ençà, la rebel·lió de les elits ha soscavat l'Estat del benestar i la fi de l'era dels extrems ha alterat les coordenades del nostre món. La globalització s'ha reactivat amb un marcat biaix neoliberal i ha aixecat un ordre mundial que avui revela la injustícia en la qual s'assenta. La crisi del 2008 i la seva resposta, la indignació global, apunten a la necessitat de redefinir la realitat actual i vèncer la inèrcia en què estàvem instal·lats.

En un instant com aquest es necessiten alhora idees noves i una nova mirada al passat. Perquè, just quan tot és nou, és més necessària la història. Ja no n'hi ha prou amb les velles receptes per canalitzar les noves reivindicacions. Cal revisar les idees preconcebudes, antídot de la neciesa segons Flaubert, sense oblidar que fer taula rasa amb el passat només ens porta a la desmesura. Si alguna lliçó cal extreure de la història és que no es pot començar sempre de nou.

Prenguem, com a exemple, l'aposta per la independència de Catalunya, on compareixen les qüestions enunciades. En efecte, la idea sorgeix com a resposta al malestar imperant i es nodreix, en bona mesura, d'un just anhel de llibertat. Però el nacionalisme està canalitzant aquest noble somni per una via morta i ignora el risc que comporta decidir abans de pensar.

L'era de les nacions va suposar la separació entre l'Església i l'Estat, però després el nacionalisme es va degradar en una religió de substitució

Fixem-nos en la qüestió. Espanya, Catalunya, redueixen el seu sentit històric en desenvolupar-se en termes d'unitat nacional. Espanya encara no ha despertat del somni imperial, cosa que es tradueix en l'agressiva incomprensió de la seva diversitat. Al mateix temps, Catalunya se segueix pensant com una nació danyada i respon amb ressentiment. És insensat continuar així. Cal deslliurar-se de la imatge romàntica del passat que encara condiciona la imaginació del futur i esgrimir la llibertat de triar el nostre passat en comptes de creure que aquest passat ens convoca. La història no pot concebre's com un memorial de greuges; la invenció de la tradició no pot ser la sustentació de la política.

I si ens plantegéssim per què no es discuteix el sistema d'estats-nació i, en lloc de fer-ho, senzillament se'n reclama un de propi? Potser llavors començarien a veure's les mancances del contingut de manera nacional, i no passarien desapercebuts tres trets que té qualsevol nació: un principi d'homogeneïtat inadequat a la complexitat del present i potencialment lesiu per a la democràcia; una abstracció interessada del sentiment d'afecció a l'indret, i una lògica binària que converteix en estrany el qui és semblant, quan el que cal és aprendre a veure's a si mateix com un altre.

Tornem enrere. L'era de les nacions va suposar la separació entre l'Església i l'Estat, però després el nacionalisme es va degradar en una religió de substitució. Si avui volem recuperar l'impuls emancipador que la nació va tenir, hem d'apostar per una nova laïcització. Com fer-ho? Construint espais inclusius en què la solidaritat sigui el fruit de la deliberació i no de la pertinença, espais que, precisament pel fet de no tenir prefixada cap identitat, permetin a totes desenvolupar-se. Proposo dir-ne federalisme negatiu, una encunyació deutora d'Isaiah Berlin, el model del qual són les ciutats cosmopolites, en què el principi creatiu produeix l'aspecte local gràcies a l'influx del global en lloc de considerar-los com dues narratives contraposades, i el lema de les quals és un imperatiu categòric per a temps de globalització: ningú no hauria de ser mai forçat a l'exili a causa de la seva identitat.

Catalunya pot acceptar aquest repte, Espanya també. Això sí, les dues tenen algunes tasques pendents: assumir que la seva identitat és la seva diversitat i que aquesta diversitat, en una societat del coneixement, és enriquidora; assentar la seva confiança en el principi de responsabilitat, que implica estar disposades a deixar-se interpel·lar per l'altra, i reinterpretar la seva història compartida. Catalunya ha de deixar de pensar-se com una nació sotmesa, Espanya ha de fer-se càrrec plenament de la seva herència republicana i federal.

Escoltem Marc Bloch per començar: “Deixem de parlar eternament d'història nacional a història nacional” i assagem una història creuada com a puntal d'una cultura federal i d'un projecte comú. Bloch estava carregat de raó, perquè la gran guerra va descobrir el perill de posar la història al servei de la pàtria. Va ser llavors quan el seu col·lega Lucien Febvre va llançar una admonició que no ens convé oblidar: “La història que serveix és una historia serva”.

Vladimir López Alcañiz és historiador