Construir i elucubrar

Temps realment curiosos, els que ens ha tocat viure. Antigament, les organitzacions polítiques s'inclinaven per noms llargs (Partit Socialista Obrer Espanyol, Falange Espanyola i de les Juntes d'Ofensiva Nacional Sindicalista, Acció Republicana Democràtica Espanyola, Partit Socialista Unificat de Catalunya...) com si volguessin compendiar-hi tant la seva història com la seva doctrina. Avui, en canvi, es porten els noms d'una sola paraula, un temps verbal en manera indicativa o imperativa (Podem, Guanyem, Construïm, Avancem...) amb el significat més vague possible.

Quatre dècades enrere, quan despuntava el sistema de partits del postfranquisme, la més insignificant sigla de la sopa de lletres tenia gran cura a proclamar la seva filiació ideològica (liberal, socialdemòcrata, democristiana, socialista, comunista, marxista-leninista...). Avui dia, hi ha importants grups polítics tan difícils d'etiquetar des del punt de vista de les idees i del programa que els periodistes i fins i tot els seus mateixos dirigents han optat per descriure'ls mitjançant el color corporatiu de cadascun: el partit morat, el partit taronja, el partit magenta... Vaja, com si fossin detergents competint en packaging sobre el prestatge del supermercat.

Així, doncs, si és l'hora de poder, i guanyar, i construir, i avançar, que ens sigui lícit també elucubrar. Ho faré a propòsit del membre més jove de la família de partits newstyle: Construïm, el moviment afavorit per Josep Antoni Duran Lleida. Potser sigui útil recordar, a títol d'antecedent, que ja l'octubre del 2007 es va constituir el “grup cívic d'opinió” Sentit Comú per Catalunya, el qual l'any següent va donar suport a la candidatura de Duran Lleida al Congrés, “ja que és qui millor representa el model de societat defensat per Sentit Comú”. Mostrant així un perfil que recordava al dels Amics d'en Pasqual Maragall del decenni anterior, aquests amics de Duran Lleida (empresaris i professionals liberals, si s'ha de jutjar pels noms coneguts) van elaborar diversos documents de contingut més aviat anodí; fins que, el desembre del 2012, la seva junta directiva va acordar proposar als associats l'afiliació a Unió Democràtica. Per reforçar les posicions moderades davant el nou rumb independentista de Convergència? És molt possible.

En tot cas, si Sentit Comú va sorgir aparentment al marge d'Unió per acabar incorporant-se a l'històric partit, la trajectòria de Construïm sembla ser la contrària. La idea i fins i tot el nom van néixer d'una jornada de reflexió i debat organitzada a finals de novembre passat per l'Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn (INEHCA), que és la fundació i el laboratori d'idees d'UDC; i la nova jornada que havia de celebrar-se el passat 31 de gener sota l'enunciat Catalunya i Europa: present i futur, i que va ser suspesa cinc dies abans, portava també el segell de l'INEHCA.

Veure el 'think tank' d'un partit organitzant el part i el bateig d'un altre partit diferent i potencialment competidor no és gaire habitual

Ara bé, convindreu amb mi que veure el think tank d'un partit polític organitzant el part i el bateig d'un altre partit diferent i potencialment competidor no és gaire habitual. No va ser, per exemple, la Fundació Rafael Campalans la que va promoure el naixement de Ciutadans el 2006, ni la Fundació Pablo Iglesias la llevadora de Podem, a principis de l'any passat. Perquè resulta que, mentrestant, Construïm s'ha registrat com a partit polític: completament al marge d'Unió Democràtica, sí; però tenint com a únic portaveu o intèrpret conegut fins avui Josep Antoni Duran Lleida.

Això tampoc no és gaire freqüent. No ho és –em sembla– que qui encapçala UDC de manera gairebé omnímoda des del 1982 fins avui (amb un parèntesi entre el 1984 i el 1987) promogui alhora una altra força política i exerceixi, si més no provisionalment, el lideratge mediàtic d'aquesta última, descrita als diaris com “la plataforma de Duran Lleida”. Quan Àngel Colom va crear una nova sigla (el Partit per la Independència, PI) a les 24 hores d'haver deixat la secretaria general d'Esquerra Republicana, vam creure que havia batut un rècord, però el del Campell l'ha superat amb escreix: déu n'hi do, muntar dos cavalls alhora, enmig del frenètic galop de la política catalana i espanyola. Això no ho feien tan bé ni els cosacs de Mazeppa!

Seria del màxim interès conèixer, retòrica al marge, els propòsits de Construïm, i identificar aquests “representants de la societat civil” –encara n'hi ha en situació de disponibles?– que impulsen la iniciativa. Però, ja que el senyor Duran no ens ho revelarà de moment, només queda elucubrar. Potser prepara una muntura de recanvi pel cas que la majoria d'Unió Democràtica, fidel al llegat dels seus fundadors i els seus màrtirs, no vulgui seguir-lo per la quimèrica tercera via i el descavalqui? Aspira a tenir una marca des de la qual atreure les despulles menys ultres d'un PPC desarborat per Ciutadans? Vol, només, donar una mica de solemnitat a la seva retirada?

Ni idea. Només espero que Construïm no sigui una còpia d'aquella Unió Democràtica/Centre Ampli, el partidet amb què, el 1979, Anton Cañellas va transitar des d'UDC fins al patètic fracàs de Centristes de Catalunya.

Joan B. Culla i Clarà és historiador