Cate Blanchett: “A casa meva no hi ha miralls”

Si hi ha una constant en Cate Blanchett, a més del seu talent o la seva bellesa, és que mai sap el que porta posat. O això diu la sempre admirada actriu, ja sigui a la pantalla o a la catifa vermella. Falsa modèstia? Probablement. És irònica la falta de memòria d'una intèrpret com aquesta australiana tan recordada per la seva filmografia (L'aviador, la trilogia d'El senyor dels anells, Blue Jasmine o ara Cenicienta) com per la seva elegància en vestir models de Balenciaga, Dior, Armani, Galliano o Gaultier, entre d'altres. “Tot hi ajuda. El perruquer, el maquillador, portar un vestit que un modista així ha fet per a tu”, admet sense pudor. Però la identitat no depèn ni dels seus vestits ni dels seus premis. “És una cosa molt més fluida”, intenta explicar. Els Oscar, o els premis en general, són una excitació, i no ho nega. “D'una indecència desproporcionada”, puntualitza. I l'experiència a la catifa vermella —sempre “horrorosa”— la recorda plena de nervis. “Aquest any una mica més agradable i menys nerviosa perquè lliurava el guardó”, afegeix sobre el moment en què va donar el preuat guardó a l'actor Eddie Redmayne.

I la vanitat? On queda? “A casa meva no hi ha miralls, excepte a la dutxa, on et pots mirar des de tots els angles. I està molt bé perquè així les dutxes són d'allò més curtes, cosa molt bona i no parlo només per al medi ambient”, confessa l'actriu, molt conscienciada amb la preservació mediambiental.

En un d'aquests moments en què la ficció imita la realitat, Blanchett és la madrastra de la nova Cenicienta [que s'estrena a Espanya a final de mes] i acaba d'anunciar l'arribada a casa de la seva filla adoptiva, la petita Edith Vivian Patricia Upton. Amb tres fills homes (Dashiell, 13 anys; Roman, de 10, i Ignatius, de 6) concebuts al costat del seu marit, el director teatral Andrew Upton, Blanchett no oculta que desitjava tenir una nena a casa. “Els nois poden ser uns diables”, aclareix sobre la seva prole. “Però són molt divertits. Em fan riure constantment. Ara estem en aquest punt en què tot el que faig, tot el que dic, els avergonyeix. L'altre dia anàvem conduint i ens vam posar a cantar al mig de l'autopista fins que em van dir que callés perquè algú em podia sentir”, explica. Una casa que comparteixen amb el gos de la família, Carol, i on segons l'actriu domina la imaginació. “Anant a altres cases m'he adonat que els meus fills no tenen gaires joguines però després em sorprenen perquè quan vaig oferir al gran un Kindle per Nadal perquè no hagués de carregar tants llibres em va dir que li agradava l'olor del paper. Devem haver fet alguna cosa bé”.

L'actriu, de 45 anys, no desitja donar més detalls sobre Edith però no li importa parlar de la casa que a partir d'ara gaudirà la petita al costat de la resta de la família. Una casa on la lectura es considera important —“inclosos els contes de fades”—, i el mateix passa amb els estímuls visuals. “Ja sé que sempre que estic en públic em veig en aquest tipus de situacions, parlant. Però et sorprendria com de poc acostumo a parlar. A casa m'agrada escoltar. Al supermercat, al parc, observar els altres nens. Sóc algú molt visual que quan tinc uns quants diners estalviats els inverteixo en la nostra col·lecció de pintura i escultura”, explica sense donar noms. “Tinc un gust molt eclèctic”, afegeix. Li agradaria tenir un quadre de Lucian Freud i Gerhard Richter també és un dels seus preferits. “Pintors extraordinaris i que m'han estat d'una gran influència però que se m'escapen del pressupost”, riu algú que segons la revista Forbes gaudeix d'una fortuna que s'eleva als 42,6 milions d'euros. “No sóc de les que tinc un picasso o un rembrandt. La meva col·lecció d'art és modesta. A més, com va dir Eddie [Redmayne] sobre l'Oscar, sóc de les que sento que l'art no ens pertany. Només custodiem una feina que transcendeix fronteres”.

Les seves pròpies fronteres també estan a punt de canviar. Blanchett està pensant traslladar tota la seva prole de la seva Austràlia natal als Estats Units, d'on malgrat la seva fama i als seus llaços familiars (el seu pare és de Texas) ha fugit tota la vida. Són diversos els projectes que la requereixen allà i el seu marit ha acabat la feina al capdavant de la companyia nacional de teatre de Sydney. És “el més lògic”, diu sobre la possible mudança. A més, es justifica, és algú que tracta de viatjar com menys millor i si ho fa no dubta a endur-se la seva família. “Aquest any vam visitar Auschwitz amb els nens. Són aquest tipus de records que no oblidaré mai. Una experiència única”.