Vida després de l’espectacle

Hi ha vida després de l’art? I després del museu? Com s’ho fa una institució quan l’aixeta del pressupost passa de brollador a torturant degoteig? I si parlem de l’àmbit privat, què passa quan el mecenes passa a pitjor vida (en aquesta no li va poder anar millor)? Avui poques coses poden fer marcar el pas en el món de l’art amb tanta rapidesa com un talonari de xecs dels nous magnats de les passarel·les i el consum en massa. Fa uns mesos, Bernard Arnault va inaugurar la seva capella sixtina, la Fundació Louis Vuitton, amb la promesa que d’aquí mig segle l’edifici dissenyat per Frank O. Gehry acabarà sent dels ciutadans de París. A França es parla molt del cost de l’edifici, cent milions d’euros —més o menys el que costa un jugador de futbol bonic i prepotent—, però molt poc del contingut de la col·lecció i el seu destí un cop mori l’empresari de la moda.

A diferència de l’amo de l’imperi LVMH, els filantrops Eli i Edhyte Broad, posseïdors d’una important col·lecció d’art d’avantguarda i pop americà, obriran a la tardor el seu museu a Los Angeles, amb la voluntat que, a la seva mort, el centre segueixi tenint finançament, 300 milions de dòlars que serviran per a manteniment, programes d’educació i compra d’obres. “No volem que aquest patrimoni es vegi en el futur com una col·lecció estancada que no evoluciona”, han afirmat a The ArtNewspaper. Els mecenes angelins són els últims d’una generació en extinció que va prendre el relleu als Frick, Morgan i Huntington, llegendaris col·leccionistes sense els quals seria impossible entendre la creació de les col·leccions d’art nord-americanes. També han anunciat que no volen viure en el més enllà com faraons: els matisses, picassos, mirós i cézannes que decoren la seva mansió passaran a engrossir els fons de la Fundació Broad per a gaudi del gran públic. Amb 81 i 78 anys, respectivament, els Broad representen la rara voluntat del col·leccionista de superar l’obsolescència institucional basada en el cada vegada més consolidat matrimoni d’opulència privada i misèria pública.

I mentre la raça de mecenes s’extingeix, sorgeixen actituds que ens fan creure en el més enllà (l’espectacle) de l’art. Exemple: l’exposició que s’exhibeix a ProjecteSD d’un autor que, com Magritte, pensa que els materials manipulats per un artista no adquireixen una nova qualitat significativa com a resultat. Un pensament que porta al títol de la seva exposició, No hi ha vida real, només la història de la vida present, paràfrasi més o menys propícia de la famosa sentència de l’historiador E. H. Gombrich, “No existeix l’art, només els artistes”. El creador és el belga Koenraad Dedobbeleer (1975), el treball del qual serveix d’excusa per parlar del gest, entre generós i provocador, del seu galerista.

Fa uns mesos, Silvia Dauder (1961) va rebre el premi Art i Mecenatge, promogut per la fundació del mateix nom i l’Obra Social La Caixa, i no se li va acudir res millor que emprar la dotació del premi, 40.000 euros, en la compra d’obra de quatre artistes de la seva galeria —Raimond Chaves, Gilda Mantilla, Patricia Dauder i Koenraad Dedobbeleer— i després donar-la a tres museus, el Guggenheim de Nova York, el Macba i el Reina Sofia, interessats per algunes de les seves peces. Amb intel·ligent exactitud, Dauder va voler posar en evidència el problema de finançament de les institucions culturals públiques espanyoles i, alhora, enfortir el vincle entre galeries i museus i promoure el treball dels seus artistes i el seu propi. Barcelona mereix una galerista així, encara que ni ella ni nosaltres mereixem la nul·la i esquizofrènica gestió dels polítics responsables de mantenir i millorar el patrimoni cultural de la ciutat. Cal fer fora tots els que no siguin capaços de crear una legislació a favor de mecenatge que compensi tanta desídia.

El recorregut per l’obra de Dedobbeleer serveix per qüestionar les formes convencionals de presentació del treball artístic. Una de les seves escultures és un gong gegant en forma de timbre de recepció d’hotel que el visitant pot colpejar. El soroll reverberant és una metàfora idònia per descriure aquests cops d’efecte que honoren els que es preocupen de debò perquè la cultura i l’educació tinguin un lloc prominent a la nostra vida.

La donació de Silvia