Batecs del no-res

L’aiguamoll definitiu és la darrera novel·la de l’italià Giorgio Manganelli (1922-1990), una obra pòstuma. És una narració que resumeix bé la seva obra, sobretot en el seu vessant més elevat i ombrívol. Manganelli va formar part del Gruppo 63, moviment neoavantguardista que volia deixar enrere el neorealisme i professava una literatura com a joc, llenguatge, artifici, experiment, hibridació de gèneres.

En català no s’havia traduït fins avui cap llibre de Manganelli, però són coneguts Hilarotragedia, A e B i Centuria, entre d’altres, que són obres mestres de la idea i la comicitat, de la “literatura entesa com a mentida i joc elaborat” (en paraules de l’autor). Cal prendre’s amb distància, si tenim presents aquests altres llibres, L’aiguamoll definitiu, una novel·la breu al·lucinada i onírica, en què un home és declarat culpable a l’inici, se’l desterra fora murs i marxa tot sol cap a un espai fangós i terrible, desolat i voluble.

Res no és segur sobre aquest confinament, aquesta exploració de l’aiguamoll, espai on hi ha una casa al bell mig on el cavaller s’instal·la i observa tot al seu voltant, com un cartògraf. No sabem si l’aiguamoll forma part dels marges del món o n’és una realitat superior o inferior. Vet aquí una gran al·legoria existencial, si bé el narrador-protagonista ens ho nega tothora. Potser és un apòleg moral, per bé que sempre se’ns donen missatges contradictoris. Tal vegada és una faula, encara que hi ha llibertat narrativa i moviment argumental. La naturalesa del text, traduït per Carme Arenas, és mutable; caminem per una regió llisquent, on sempre se’ns reconvé de la certesa que acabem de tenir. Les interpretacions són múltiples, el lector s’ha d’extraviar com el cavaller fuliginós que transita pel relat.

Déu és una hipòtesi improbable, així com qualsevol il·lusió espiritual; tampoc és segur que estiguem en un laberint, ni en un teatre, ni en un temple, i sens dubte això no pot ser un jardí, encara que de vegades hi sentim la calma i el descans del cementiri. L’única seguretat és l’aiguamoll, sempre l’aiguamoll, lloc on és “molt difícil entrar i impossible sortir”, una mena de cercle interminable de la vida, procés de decandiment i putrefacció cordials. Raonaments teològics i existencials validats per la història de les idees conviuen amb els escandalls mentals més estrabul·lats, i tot plegat discorre en el pensament del narrador (sempre “muntat no pas a un cavall, sinó a la cavallinitat”) gràcies a la facilitat dialèctica de Manganelli, geni superb en l’ús de les paraules, en la confecció d’una broma còsmica.

Tot lector crearà una imatge mental d’aquest aiguamoll, segons la seva experiència del món, i sabrà visualitzar un espai més o menys conegut, tranquil·litzador. Al límit d’aquesta imatge mental, tanmateix, hi ha encara una regió imaginativa difusa a la qual Manganelli ens vol menar i deixar sols, desemparats. Però res no és mai del tot cert en aquest testament literari, cal insistir-hi, i fa l’efecte que el lector ideal d’aquesta novel·la és aquell que no parteixi ni tan sols d’aquesta mínima conceptualització de l’aiguamoll.

Aquesta obra perversa i visionària, deutora de l’Infern de Dant, d’El paradís perdut, de Milton, del Cementiri marí, de Valéry, sembla adreçada a aquest lector càndid, inexistent. Els altres prou feina tenen a sobreviure.