Homenatge als escèptics

El sistema sobre el qual es fonamenta la nostra existència pateix en l'actualitat una profunda “crisi institucional”. L'onada d'escàndols i corrupció ha provocat un sentiment de frustració i impotència generalitzat. La gent se sent enganyada i estafada. Està molt farta de sentir tantes mentides. Per aquest motiu, cada vegada més ciutadans estan deixant de creure en les organitzacions establertes.

Enmig d'aquest turbulent escenari social, polític i econòmic estan sorgint nous missatges i consignes per afrontar amb una nova actitud els canvis que s'acosten. En l'àmbit del creixement personal, per exemple, paraules com coaching i emprenedor apareixen pertot arreu. S'han posat de moda. Tant que comencen a cansar a molts. N'hi ha per a això i per a molt més. Sembla com si avui tothom estigués cridat a ser coach. O que la panacea sigui abordar un projecte o un negoci pel seu compte.

El talent no es pot comprar. Només es pot desenvolupar. Principalment perquè ve de sèrie

Tant el coaching com la febre per crear negocis propis són dues bombolles laborals. I, com a tals, tard o d'hora rebentaran. Estudiar un ofici no implica que siguem vàlids per exercir-lo competentment. El talent no es pot comprar. Només es pot desenvolupar. Principalment perquè ve de sèrie. No importa si les nostres intencions són molt bones o que ho desitgem molt: el pas del temps revela la veritat en forma de resultats emocionals i econòmics. I aquests posen de manifest el grau de saviesa o ignorància des d'on prenem les nostres decisions.

Sigui com sigui, paraules com les que hem assenyalat anteriorment mostren una nova tendència social i laboral imparable. Per veure-la s'ha de llegir entre línies. Estan indicant, d'una banda, que cada vegada més persones estan arribant a una saturació de patiment. No en va, els éssers humans tendim a sortir de la nostra zona de comoditat quan la nostra insatisfacció és més forta que la nostra por al canvi.

Per saber-ne més

NOVEL·LA

'Un món feliç'
Aldous Huxley. En la línia de novel·les distópiques com 1984, de George Orwell, i Fahrenheit 451, de Ray Bradbury, l'autor descriu una societat futurista en la qual es condiciona i narcotitza les
persones perquè portin un estil de vida privat de llibertat i responsabilitat.

PEL·LÍCULA

'JFK'
Oliver Stone.
En aquesta pel·lícula, Kevin Costner interpreta l'exfiscal del districte de Nova Orleans Jim Garrison, que en la seva recerca de la veritat examinarà qui va matar el president Kennedy, qüestionant la versió oficial sobre el seu assassinat.

Així, una minoria emergent de la societat es troba immersa en una crisi existencial. I, més enllà de la seva connotació negativa, es tracta d'un procés d'autoconeixement i transformació que porta a qüestionar-se la vella manera de concebre les coses i crea la situació per obrir-se a una nova forma de comprendre la vida. En aquest cas, a deixar de buscar la felicitat fora de nosaltres mateixos per començar a conrear-la en el nostre interior.

D'altra banda, també revelen que cada vegada més professionals estan iniciant un procés de reinvenció laboral. A causa de l'escassetat de contractes indefinits –que van a menys–, les persones que treballen com a autònoms o freelance no para de créixer. I veient que l'Estat no és capaç de resoldre els seus propis problemes financers, cada vegada són més els que decideixen fer-se càrrec de si mateixos laboralment i econòmicament, muntant-s'ho pel seu compte.

Canvi del model econòmic. Canvi del model polític. Canvi del model empresarial. Canvi del model energètic. Canvi del model educatiu… Ens agradi o no, la transformació ha vingut per quedar-se. Per més que ens resistim, el sistema està immers en un procés gegantí de metamorfosi cultural. I les circumstàncies actuals són la crisàlide que necessitem perquè els ciutadans seguim creixent i madurant.

A causa de la globalització i les noves tecnologies, els canvis seran cada vegada més nombrosos i es propiciaran cada vegada més de pressa. Per aquest motiu, és fonamental com cadascú s'enfronta al que és diferent i desconegut. De l'actitud que adoptem individualment davant del que és nou en dependrà la direcció en què evolucionem com a societat.

S'explica que un important catedràtic universitari va sentir parlar d'un savi que acabava d'arribar a la ciutat per impartir durant una temporada uns cursos d'autoconeixement. Amb el temps va començar a cansar-se de sentir pertot arreu persones parlant de la novetat que suposaven els ensenyaments del supòsit erudit. En considerar-se una persona “escèptica i de ment científica”, al·legava que el desenvolupament personal no era més que “un reguitzell de bestieses per a gent desesperada i sense criteri”.

Finalment, fart de sentir el seu nom i mogut per la curiositat, el catedràtic va concertar una cita amb aquell savi. I una vegada al seu despatx, li va dir amb supèrbia: “Et concedeixo deu minuts perquè em facis un resum dels teus ensenyaments”. I el savi, amb tranquil·litat, li va contestar: “Permet-me que abans et convidi a una tassa de te”.

Seguidament, va començar a omplir la tassa del catedràtic. I una vegada plena, va continuar servint-n'hi fins que el te va sobresortir de la tassa i es va vessar sobre la taula. Molest, l'erudit va començar a proferir crits: “Però què fas, neci? És que no veus que la tassa està plena i que no n'hi cap més?”. Sense perdre les maneres, el savi li va respondre: “És clar que ho veig. I de la mateixa manera veig que la teva ment està massa plena de prejudicis. Tret que la buidis una mica, no puc ensenyar-te res de nou”.

Davant de qualsevol idea que desafiï el nostre statu quo intel·lectual, és important no confondre l'arrogància amb l'escepticisme. Sobretot perquè l'arrogant no acostuma a plantejar-se nous interrogants perquè creu que té totes les respostes, erigint-se com a portaveu de la veritat. Reconèixer que no sap, o que pot estar equivocat, és massa dolorós per al seu ego. Així és com es va tancant en una presó intel·lectual, construïda a força de creences.

Per més seguretat que aparenti, l'arrogància és una façana que sol amagar una profunda por al canvi. Així, el presumptuós fa tot el possible per no modificar la seva postura rígida i estàtica davant la vida. Li costa ser autocrític i qüestionar-se a si mateix. Per aquest motiu, quan entra en contacte amb informació nova se sent molest i amenaçat. Per això tendeix a ridiculitzar, demonitzar i fins i tot a oposar-se violentament cada vegada que sent idees diferents de les seves.

El quid de la qüestió és que la petulància és una actitud ineficient i insostenible que limita la capacitat de veure i comprendre les coses des d'una nova perspectiva. Des d'un punt de vista biològic és antinatural, ja que ens impedeix evolucionar psicològicament com a éssers humans. Per contra, la humilitat de reconèixer que no sabem i que estem disposats a aprendre ens permet desenvolupar un sa i constructiu escepticisme. És a dir, l'actitud d'explorar allò que es desconeix per expandir la comprensió i l'enteniment.

Així, és essencial estar oberts al que és nou, però sense creure res del que ens diguin, del que vegem o llegim, incloent-hi, per descomptat, el contingut d'aquest article. És més, hem d'analitzar, qüestionar i contrastar detingudament tota la informació que arriba des de l'exterior. I, tant com sigui possible, verificar-la a través de la pròpia experiència. Per adoptar una postura crítica enfront de la realitat és imprescindible començar sent autocrític, qüestionant el nucli des d'on procedeix la nostra forma de pensar. L'obstacle més gran per evolucionar com a éssers humans i progressar com a societat és aferrar-se al nostre actual sistema de creences. És hora de qüestionar-nos la nostra manera de viure. Qui fa el primer pas?