La bellesa compleix un segle

El científic britànic Francis Crick deia que l'únic filòsof de la història que ha tingut èxit és Albert Einstein. La boutade sobretot pretenia irritar els filòsofs, però també recull un element de sorpresa —molt comuna entre els físics— sobre la manera com Einstein va arribar a formular la relativitat general, la seva gran teoria sobre la gravetat, l'espai, el temps i el cosmos, que ara compleix cent anys. Perquè Einstein es va basar menys en les dades que en la intuïció, menys en el coneixement que en la imaginació, i malgrat tot va arribar a una teoria que no només s'ha mostrat eficaç i fructífera al capdavall, sinó que entre els seus col·legues es considera la més bonica de la història de la ciència.

Que la bellesa tingui algun paper en la ciència és un fet que deixa perplex gairebé tothom. La ciència, segons la percepció comuna, és el terreny del càlcul precís, l'observació rigorosa i el raonament implacable, i no es veu amb gaires bons ulls què hi poden pintar en aquest marc les consideracions estètiques. I tot plegat és cert, molt probablement, per a la immensa majoria de la producció científica. Però els grans salts conceptuals són obra de gent molt estranya, i aquí els prejudicis del rigor i l'austeritat patinen estrepitosament. Els que surten del marc són gent molt intel·ligent, sí, però també molt imaginativa, molt creativa i que va molt sobrada.

La matèria li diu a l'espai com s'ha de corbar, l'espai li diu a la matèria com s'ha de moure”

Les matemàtiques de la relativitat general són d'una dificultat dissuasiva per al llec, però el punt de partida d'Einstein no pot ser més simple i intuïtiu. “La idea més feliç de la meva vida”, segons la mateixa descripció d'Einstein, que la va explicar així: “Estava assegut a l'oficina de patents de Berna, el 1907, quan, de sobte, vaig tenir una idea: una persona en caiguda lliure no sentirà el seu propi pes. Vaig quedar sorprès. Aquesta senzilla idea em va causar una profunda impressió i em va impulsar cap a una teoria de la gravitació”. El que avui pot experimentar qualsevol visitant d'un parc d'atraccions —la ingravitació en caiguda lliure— va ser el desllorigador de la teoria que va fundar la cosmologia moderna. Quines coses.

També per fortuna per al lector, i per a aquest redactor maldestre, hi ha una formulació no matemàtica de la relativitat general que resumeix l'essència d'aquesta teoria en una espècie d'haiku o poema zen. És obra del físic John Wheeler i diu així: “La matèria li diu a l'espai com s'ha de corbar, l'espai li diu a la matèria com s'ha de moure”. L'haiku de Wheeler, en efecte, no només expressa l'ànima de la relativitat general –una teoria que explica la força gravitatòria en termes purament geomètrics, literalment com si fossin ondulacions en el teixit de l'espai i del temps—, sinó que també capta bona part de la seva forma: la seva naturalesa autoconsistent, com el món tancat on viu una bona novel·la, les seves harmonies internes, la seva brevetat elegant. La seva bellesa.

Com que no vull que els físics em trenquin avui els vidres del balcó, deixeu-me que aclareixi de seguida que la ciència no és tan sols poesia oriental. Amb tota la bellesa i la delicadesa, amb tota la intuïció i la clarividència, la relativitat general hauria acabat al contenidor del paper reciclat en el mateix instant que les seves prediccions contradiguessin el món dur i malcarat d'allà fora. Si la teoria ha celebrat cent anys és només perquè, fins ara, coincideix amb la realitat, amb un munt de decimals. La ciència no és deixebla del geni, sinó esclava del món.

Einstein es va basar menys en les dades que en la intuïció, menys en el coneixement que en la imaginació

Sabeu quin és el gran argument contra el nihilisme? Que una gran teoria no només explica totes les dades disponibles d'una manera simple, sinó que també prediu fenòmens desconeguts i també gens ben rebuts per a qui la va formular. Les equacions de relativitat general prediuen, per a infinita desesperació de l'autor, objectes tan estranys com els forats negres —que avui són tan populars també a Hollywood— i fenòmens tan llunàtics com l'expansió accelerada del cosmos. Que intenti explicar això qui cregui que el món és un engany: no podrà fer-ho.

I ja n'hi ha prou, que és diumenge. Si no se'ns empassa un forat negre, ens tornarem a veure d'aquí a cent anys. No us amoïneu, el temps és relatiu.