Debat d’un Estat sense nació

L'hivern polític s'ha acabat. Falta mig any pel 27 de setembre. A poc a poc, però a mesura que pugi la temperatura i s'allargui el dia, els esdeveniments es precipitaran. És inevitable, una gran part de Catalunya país s'ha desconnectat de l'Estat espanyol. No és desafecció, no és només malestar: la voluntat d'independència és sòlida. Flexible però sòlida.

L'unionisme més optimista començava a recuperar aquell clàssic de la baixada del suflé, però lluny de baixar, diria que estem encara més lluny. Després de la manifestació de la Diada i del 9-N, calia entendre i assumir la xifra de gairebé dos milions de persones favorables a la secessió, cosa que ni l'independentisme oficial, que va arribar a arrufar el nas, semblava entendre.

L'hivern s'acaba i la boira deixa pas a un paisatge de contorns molt més nítids. Els qui esperaven les propostes de l'Estat ja han tirat la tovallola. La imatge de Duran i Lleida al Congrés davant un hemicicle buit és la millor il·lustració del recorregut que tenia la negociació. Res en el PP, res de res en el PSOE i, és clar, res de res en el que diuen que diuen que ve, Ciutadans o Podem.

De fet, part de la calma absoluta dels mesos de desembre i gener vénen de la desorientació pròpia de qui se sap protagonista. Diuen que Cruyff, alertat de l'habilitat per desmarcar-se d'un jugador de l'equip contrari, va respondre que si el seu fort era desmarcar-se, era millor no marcar-lo. Ara ha passat una cosa així; ni l'independentisme està acostumat a pensar des de l'èxit ni l'Estat des de la derrota. Tots dos han hagut d'elaborar moltes, massa coses en poc temps.

L'independentisme, per exemple, ha hagut d'assumir que el país que vol construir té problemes que li són propis i que no pot atribuir a Madrid. Problemes profunds i greus dels quals l'Estat és corresponsable, però no responsable únic, des de la mala gestió de la policia o de tantes infraestructures fins a la corrupció.

Els programes d'almenys tres partits catalans inclouran l'inici de negociacions per a la secessió

No serà fàcil, no, però pitjor ho té l'Estat, pel qual serà impossible construir un discurs nou que accepti que hi ha dos milions de persones que el rebutgen. Ho intentarà expressar a través de Ciutadans i Podem, però les contradiccions i les distàncies són massa grans. A Ciutadans els han ensenyat els seus límits: útils a Catalunya, però compte amb Madrid, siudatans.

La rectificació programàtica de Podem pot ser que no s'estudiï a la Complutense, però serà lectura obligatòria a les escoles de guions, quins girs narratius, aquests homes. I la resta, Esquerra Unida va fent, ranquejant. Per cert, IU hauria d'aprendre de la capacitat de supervivència d'ICV, quin camuflatge, quin mimetisme… Quins fenòmens! No dic res de les aportacions de l'opinió publicada perquè són escasses, febles i inversemblants. Això del federalisme té tanta credibilitat com fer de Barcelona cocapital: però ànimes de càntir, si fa quatre dies que han desmantellat la Comissió del Mercat per a les Telecomunicacions, com han de compartir la capitalitat…

Ha passat l'hivern i serà més temps de fets que de paraules. Les municipals són a tocar i sis mesos és un període més que abastable. Els programes d'almenys tres partits catalans inclouran l'inici de negociacions per a la secessió. Ja s'ha verbalitzat el quid de la qüestió: “Arribarà un moment en què els ciutadans de Catalunya hauran de triar entre una Hisenda i una altra, entre una Seguretat Social catalana o una altra espanyola”. No està gens malament per començar a definir què significa la ruptura.

El debat de l'Estat sense nació ha coincidit amb les sentències del Constitucional sobre el 9-N i del Consell General del Poder Judicial sobre el jutge Santiago Vidal. Un voldria pensar que podria haver estat d'una altra manera, però no, era inevitable. Com és inevitable que després de tenir un document base per a una Constitució catalana es redactin els plans de desconnexió i que s'estiguin posant les bases d'una Hisenda i una Seguretat Social pròpies. Posar nom a les coses és el primer pas perquè existeixin.

Només queden tres incògnites, però quines tres incògnites. La primera és saber si hi ha una majoria suficient per iniciar els tràmits de divorci. Falten sis mesos per saber si del debat de l'Estat sense nació passarem al debat de la nació sense Estat. La segona és saber què farà l'Estat durant aquest temps per intentar desactivar el procés. A l'Estat hi incloc els mitjans, l'Ibex i el sistema de partits polítics, del PP a, per descomptat, Podem, ICV o la part de CiU que encara no sap què vol ser quan sigui gran. Més pressió judicial sobre la via política, institucions i economia? Augmentar el grau i la quantitat d'amenaces? Pot ser que fins i tot aquestes estratègies hagin arribat al límit de la seva efectivitat. Ja ho veurem. La tercera incògnita és el 28 de setembre. Cordeu-vos els cinturons que vénen més coses que revolts.

Francesc Serés és escriptor