“Per una telenovel·la paguen molt; per les coses interessants, no”

Ni la grip que arrossega, ni la tos que l'interromp, ni el maleït antibiòtic aconsegueixen posar-lo de mal humor. John Cleese (Somerset, Anglaterra, 1939) estén els seus llargs dits per comptar les dones amb les quals ha contret matrimoni, quatre en total, i afirma amb un somriure: “És tan bonic trobar el veritable amor als 75...”. I segueix tossint mentre intenta beure un suc de taronja i parla dels seus treballs. Cleese va protagonitzar el juliol passat el retorn dels Monty Python al costat de Terry Gilliam, Eric Idle, Terry Jones i Michael Palin en un recinte de 14.500 places. Volien comprovar si encara podien divertir-se i, segons l'actor, ho van aconseguir. “Va ser genial. Necessitàvem gairebé un milió d'euros per un problema judicial i algú ens va aconsellar: ‘Per què no feu un xou?’. Va ser un encert fer-ho en un espai tan gran. Va acabar sent un espectacle completament diferent amb un públic extraordinàriament internacional, amb gent vinguda de Polònia, d'Israel i del Brasil”, cita amb orgull.

Cleese assegura que no riu amb ningú tant com amb els Monty Python. Però immediatament es corregeix: “Bé, amb la meva dona igual que amb ells”. Tanmateix, els Monty Python no repetiran. “En Michael no vol, encara que alguns de nosaltres creiem que hauria estat divertit repetir l'espectacle als Estats Units, perquè hi tenim molts fans”.

Prefereix no entrar a jutjar els humoristes d'avui. Diu que, a la seva edat, es dedica a llegir i a veure els seus amics, però “de cap manera” pensa a retirar-se. Fa uns mesos va publicar la seva autobiografia. “Mai no he parat de treballar, encara que els últims set anys ho he fet només per diners, per pagar a la meva exdona els 20 milions per la pensió que va dictar un jutge de Califòrnia”, admet amb una sinceritat inusual en una estrella. “Ara que ha acabat tot això, treballaré només en les coses interessants perquè aquestes mai es paguen tan bé com les que no ho són: si treballes per a un serial et paguen un munt de diners, però per a una petita obra realment interessant, no”.

Cleese creu que ara li agradaria tornar a fer documentals, prepara una comèdia d'un autor francès i comença a muntar el musical d'Un peix anomenat Wanda amb la seva filla. Passarà uns dies a Barcelona, ciutat de la qual venia Manuel, el conegut cambrer de la sèrie Hotel Fawlty, creada per Cleese i Connie Booth, que va emetre la BBC. “No vaig ser conscient fins fa una setmana de com va funcionar la sèrie a Espanya. L'única raó per la qual vaig situar Manuel a Barcelona era perquè en aquella època a Londres hi havia molts espanyols que havien vingut a treballar de cambrers. Tenies sort si aconseguies que t'arribés a la taula el que havies demanat”. El Gleneagles Hotel, a Torquay, l'hotel en què es va inspirar Hotel Fawlty, tancarà. Ho desconeixia. De fet, no n'ha sabut res des del 1975, quan va viatjar amb l'equip per amarar-se de l'escenari.

Cleese ha tornat a Barcelona per lliurar els premis que atorga la indústria de la telefonia al Mobile World Congress, cerimònia que ahir va mantenir l'actor a l'escenari més de tres hores. “Puc entendre la física, però no la tecnologia. Vaig estudiar Física a Cambridge. No entenc per què els telèfons tenen tantes aplicacions. La meva filla, que viu a Califòrnia, per a l'única cosa que no fa servir el mòbil és per trucar”. La preocupa el que pugui passar: “Vam començar pensant que la tecnologia ens serviria i hem acabat organitzant la nostra vida al seu voltant. Sospito d'algunes tecnologies perquè impedeixen que la gent pensi; cal utilitzar-les amb molta cura”. Un home no tecnològic envoltat de mòbils: curiosa elecció, la del Mobile.

L'actor va acabar demanant un d'aquests telèfons dissenyats per a gent gran. Els presents van aplaudir molt John Cleese, que podria haver estat Cheese si el seu pare no s'hagués canviat el cognom. Com hauria estat la seva vida? Somriu: “Doncs molt més fàcil. Jo seria Juan Queso”.