Colin Firth, epítom de l’anglès

Amb 54 anys, James Bond. O gairebé. A aquesta edat, Colin Firth ha encarat el seu primer personatge d'acció, amb salts i cabrioles —no, els balls de Mamma mia! no compten— a Kingsman: servicio secreto, versió de Matthew Vaughn d'un còmic de Mark Millar estrenada divendres passat.

A Firth li ha tocat encarnar el membre d'una organització clandestina d'espies que serà el pigmalion d'un jove recluta. A la meitat de la pel·lícula, un film d'aventures més proper a la diversió proporcionada per les vinyetes que a la solemne serietat donada a l'acció de creadors com Christopher Nolan, a aquest mestre li passa alguna cosa que a Firth el va deixar sorprès en la primera lectura del guió, i que sembla que no va fer enfadar el guanyador de l'Oscar per El discurs del rei. “Sense revelar aquest gir argumental als espectadors diré que vaig rellegir de nou el guió pensant que se m'havia escapat alguna cosa. Que no podia ser que li passés tot això al meu personatge. I no, estava bé, la qual cosa fa que encara admiri més Matthew com a guionista”.

L'actor —pell de la cara pàl·lida, pell lletosa al pit segons s'entreveu pels botons de la camisa, tons que es contradiuen aparentment amb la seva vida a Itàlia, on resideix part de l'any— encarna l'estereotip de l'anglès: fa quaranta anys l'hagués interpretat Michael Caine, que és qui en aquesta comèdia dóna vida al cap dels kingsman. “De jove m'interessaven molt les pel·lícules del seu personatge Harry Palmer. Però em va sorprendre molt que em cridessin per a aquest projecte. Si mai no m'havien ofert res semblat en 30 anys, com és possible que m'escollissin per a una cosa així als 52, edat amb la qual vaig rodar Kingsman?”. Doncs va passar, i li va tocar ser espia anglès. “Només has de portar un bon vestit, i mig món et creurà. Hi ha una diferència crucial entre Palmer i Bond: aquest és oficial, el primer procedeix de la classe obrera. I jo, per molt que intenti donar-li aires patricis als meus personatges, vinc d'aquest mateix estrat”.

Com a part del negoci de vendre una pel·lícula, a Firth no li importa la promoció: “Reconec que és més complicat parlar d'una comèdia, perquè com desconstrueixes el que és divertit? En els drames pots entrar en temes més de fons amb els periodistes”. Encara que a continuació aprofundeix: “Kingsman diverteix amb els tòpics, mostrant-los primer i burlant-se'n amb la seva destrucció després”.

Encara que li doni aires patricis als meus papers, provinc de la classe obrera”

En la pel·lícula repeteix amb Mark Strong, després de l'estrena recent a Espanya de No confies en nadie—“Diría que ja és la nostra sisena pel·lícula junts”—, un fet que el fa feliç. “Els grans cineastes com Scorsese, Bergman, Buñuel o Fellini sempre han intentat repetir amb els seus col·laboradors i actors. És lògic, perquè no has de construir de nou entre gent diferent relacions de confiança en pocs dies. La familiaritat és un valor afegit”.

Segueix amb aquest afecte gairebé infantil per actuar, una definició que fa temps feia de la seva passió per la seva feina? “Per descomptat. És elemental. En professions relacionades amb l'esport i l'actuació ajuda conservar un esperit infantil”. I és difícil mantenir-lo amb els anys? Firth esclata a riallades i deixa anar burleta: “És clar, i per això arriba Stanislavski amb el seu mètode per proporcionar-te més joguines”.