L’arxiu català-valencià-balear

Vaig tenir la sort d’entrevistar Pau Vidal per a les pàgines del Quadern el mes passat, arran de la publicació del seu El bilingüisme mata. Entre les moltes coses dites (si poses dos lingüistes a parlar del català pots acabar veient la sortida del sol), Vidal advocava per la necessitat de disposar d’un estat propi per aturar l’avenç del castellà, no tan sols en qüestions d’ús social de la llengua, sinó també per l’enorme grau d’interferència que el català pateix i que podria acabar diluint la llengua en un catanyol que no seria ni carn ni peix. En aquest sentit, doncs, la independència esdevindria un pas imprescindible per salvar l’idioma.

La pregunta que convé plantejar-se és si, ultra esperar (en el doble sentit: el d’anar esperant i el de tenir esperances) l’arribada de l’estat propi, es pot fer alguna cosa que, poc o molt, beneficiï la llengua. I em refereixo a mesures de política lingüística, més enllà del foment del voluntariat, lloable sempre, però ens espera un escenari ben galdós si l’administració fa desistiment de funcions en els voluntaris. I una bona iniciativa estaria relacionada amb Internet. El 2005, la Unesco va celebrar la Cimera Mundial per la Societat de la Informació, en una de les ponències de la qual es plantejava de quina manera la xarxa podia ser d’ajuda per mantenir i difondre la diversitat lingüística del planeta. I amb relació a les llengües en perill d’extinció (no és el nostre cas, però no se sap mai), postulava Internet, «en el pitjor dels casos, com una eina formidable de conservació del patrimoni escrit i oral; i en el millor, com un accelerador de polítiques de normalització lingüística».

Internet serviria per abocar-hi tot el bagatge  del domini lingüístic

La idea, doncs, seria fer un arxiu de la llengua catalana. Dit així sona fàcil, però estem parlant d’un projecte monumental: recollir a la xarxa totes les realitzacions culturalment rellevants en català a fi de dotar la llengua (ep!, amb estat propi o sense) d’una eina de cohesió i difusió única. A hores d’ara, única al món, que de moment no s’ha fet res de semblant. Internet serviria per abocar-hi tot el bagatge escrit i oral del domini lingüístic, a fi d’organitzar-lo, difondre’l i preservar-lo, amb uns criteris, això sí, que haurien de ser com més científics millor i desproveïts de patriotisme. Salvant les distàncies, seria un projecte tan ambiciós com en el seu moment ho va ser la Biblioteca de Catalunya.

Se m’acuden formes diverses d’organitzar tota la informació, i materials que s’hi haurien d’incloure. Òbviament, caldria arribar a acords amb els sectors afectats pels drets d’autor perquè no voldríem fomentar la pirateria, per molt catalana que fos, i trobar un sistema per fer descàrregues legals. La informació es podria organitzar en sis àrees temàtiques (o més, suposo que és qüestió de pensar-hi): 1. Literatura, amb els quatre grans gèneres: poesia, narrativa, assaig i teatre. 2. Llengua, amb enllaços a obres de consulta i enregistraments sonors de català oral. 3. Música, amb una àmplia discografia en llengua catalana. 4. Audiovisual, amb ràdio, televisió i cinema. 5. Premsa, amb els fons ja digitalitzats de la Biblioteca de Catalunya. 6. Arts gràfiques, amb cartellisme, publicitat i còmic.

Internet garantiria que l’abast de l’arxiu fos prou ampli per poder-hi recollir totes les realitzacions culturals possibles, i l’entorn multimèdia i la possibilitat de fer enllaços traçarien connexions entre registres i àmbits diferents. Un poema d’Ausiàs March amb l’enllaç a la versió musicada de Raimon. Una obra de teatre de Sagarra amb l’enregistrament que se’n feia als anys seixanta a TVE. Tota la cultura en llengua catalana a l’abast de tothom i de tot el món, de forma accessible, gratuïta fins on fos possible i de pagament d’acord amb les fórmules que s’acordessin. La narrativa de Jesús Moncada, la poesia trobadoresca, tot el Cavall Fort digitalitzat, les retransmissions més destacades d’en Puyal, els monòlegs d’en Capri, les pàgines de La Veu de Catalunya, testimonis sonors de tot el domini lingüístic, la discografia de Guillem d’Efak, capítols de Dallas i Bola de drac, diccionaris generals i temàtics de tot tipus, els poemes Salvat-Papasseit, les obres de Pitarra, i un etcètera llarguíssim. Que no som una llengua petita.

Caldria posar-li un nom que no aixequés suspicàcies. Explica Joan Veny que Antoni M. Alcover, en buscar nom per al seu diccionari, va preferir ser oportunista per sumar adhesions, i d’aquí la designació del Diccionari català-valencià-balear, amb una fórmula que facilitava la integració de tots els parlars en un projecte que va acabar sent un monument a la unitat de la llengua. Potser ens convindria anar per aquí, no fos cas que ens giréssim i veiéssim que al darrere no hi ha ningú, i fracasséssim en l’objectiu d’encapsular la llengua per preservar-la i, a la vegada, projectar-la al món.

Ja veig les crítiques, «això és un iTunes barretinaire», on vas a parar. Però mireu la Viquipèdia: els primers de posar una pedreta fora de la llengua anglesa i ara tot de llengües amb la seva versió. Qui sap, potser llengües més potents i tot ens imitarien...