La paradoxa de la corrupció

Les mesures que es prenen en les administracions públiques com a reacció davant casos de corrupció són paradoxals, ja que al contrari del que pretenen, afavoreixen el desplegament d'una "cultura" del descrèdit de la legalitat i del menyspreu del paper de l'administració pública a garantir la democràcia i el desenvolupament econòmic i social.

En efecte, davant els casos coneguts de presumpta corrupció, s'ha actuat de la mateixa manera: incrementant la normativa legal, complicant els procediments administratius i restringint la capacitat de decisió dels funcionaris i dels polítics electes. Actuant d'aquesta manera s'oblida que els corruptes incompleixen la legalitat, i que més complicació en els procediments no només no impedeix la corrupció, sinó que la impulsa.

Els països amb una corrupció molt estesa, com és el cas de Mèxic, Veneçuela o Colòmbia, tenen un gran i enutjós entramat legislatiu. Al revés, als països nòrdics europeus, on la percepció ciutadana de corrupció és la més baixa, els funcionaris i polítics gaudeixen d'amplis marges de responsabilitat.

El complicat entramat normatiu impulsa l'aparició de l'alegalitat per diferents vies. En primer lloc, perquè els professionals, per poder donar resultats davant la ciutadania, es veuen obligats a buscar la manera d'esquivar-la, la qual cosa genera un descrèdit de la normativa en enfrontar el valor de la racionalitat de la gestió amb la normativa establerta. D'aquesta manera, emergeix una necessària i alhora perillosa gestió de l'alegalitat, és a dir, de la recerca del que no està específicament obligat o prohibit.

La principal barrera contra la corrupció és la presència d'una bona administració professional

En segon lloc, es facilita la creació de tot tipus d'entitats semipúbliques, per poder escapar de l'asfíxia administrativa. En aquestes entitats és on, sobretot, opera la corrupció. Les grans quantitats de diners que a València van anar a parar a l'empresa del duc de Palma es van atorgar des d'entitats externes controlades políticament que podrien haver adjudicat contractes milionaris sense passar per concursos públics.

En tercer lloc, si bé és raonable que es parteixi del principi que tota la persona és corruptible, és del tot rebutjable que el control administratiu parteixi de la suposició que el personal de la funció pública sigui corrupte d'entrada i hagi de demostrar que no ho és i hagi de justificar de manera exagerada i irracional la mínima despesa mentre s'escapen de control els grans contractes. Aquesta és una actitud que estigmatitza i que genera desconfiança i frustració en els professionals de la funció pública.

Però el més greu és que la pretesa lluita contra la corrupció afebleix els valors i el modus operandi d'una administració independent dels governs, basada en el compliment de la legalitat i en la racionalitat entre finalitats i mitjans. Segons els estudis internacionals comparats sobre transparència, la principal barrera contra la corrupció és la presència d'una bona administració professional. L'administració és essencial perquè les democràcies funcionin en garantir la legalitat de les decisions polítiques i l'ús responsable dels recursos públics.

En conseqüència, la tasca del funcionari ha de ser fruit del mèrit, i estar garantida davant possibles arbitrarietats polítiques; orientar-se pels valors clàssics de la funció pública: legalitat, neutralitat política, imparcialitat i equitat; però la seva acció també ha de ser avaluada segons els criteris de responsabilitat, flexibilitat i orientació a resultats.

Ara bé, quins són els resultats que ha de produir una administració pública? El premi Nobel d'Economia D. North, entre molts altres, ha posat en evidència que les administracions públiques inclusives són un factor absolutament necessari per al progrés econòmic, social i democràtic de les societats. El seu resultat més important és la creació d'uns marcs de regulació de les societats i mercats: clars, eficaços i controlables, basats en l'objectivitat, imparcialitat i equitat per garantir drets i deures en la provisió i l'accés als béns i serveis públics. El que és essencial és generar confiança i seguretat en la societat civil perquè funcioni: facilitar la cooperació pública i privada, la col·laboració ciutadana i l'estabilitat de les inversions.

Una administració és molt més complexa que una empresa i, per tant, els criteris d'eficàcia i eficiència han de ser propis de la bona administració, ja que la seva tasca no és tant gestionar els serveis que proveeix, sinó garantir els drets i deures socials i que les empreses mercantils, de l'economia social i les entitats socials puguin funcionar amb confiança.

Josep M. Pascual Esteve és economista i sociòleg.