El soroll i el no-res

En els debats sobre l'estat de la nació, tan habitual és que el president del Govern desplegui un balanç triomfalista com que el líder del principal partit de l'oposició intenti fer-lo caure amb alguna variació de la fórmula en quin país viu vostè, amb els altres oradors com a polifònic teló de fons. Res d'això té conseqüències concretes i els protagonistes ni tan sols es consideren obligats a presentar una visió de futur ni alguna cosa que remotament pugui semblar un projecte. Els poc usats mecanismes constitucionals de la qüestió de confiança o la moció de censura sí que exigeixen la presentació d'un programa o que el Govern comprometi la seva responsabilitat sobre algun assumpte; però els debats de l'estat de la nació es limiten a discursos i gestos per a la galeria –la galeria pròpia– més l'aprovació ritual de mocions en la seva major part oblidades.

El debat d'aquest any ha tingut diferències importants amb el precedent. Quan es va celebrar el del 2014, Podem no havia fet la seva aparició en el tauler polític i el PSOE estava dirigit per Alfredo Pérez Rubalcaba. Un any després, Podem i Ciutadans tenen moltes possibilitats d'aconseguir un tros del Congrés dels Diputats, segons les enquestes. Resulta prematur predicar la mort del bipartidisme a les mans de les opcions emergents, però és cert que aquest combat entre les forces parlamentàries no ha representat suficientment l'estat de la nació.

Posar en evidència tot això no significa qüestionar el règim constitucional, que ha portat Espanya a la modernitat i a la prosperitat, per afectada que hagi quedat aquesta última durant la crisi. El que es dibuixa és una raonable possibilitat de més fragmentació parlamentària. Per això, els ciutadans necessiten escoltar projectes, opcions, explicacions, tant per decidir el seu vot com per valorar fins a quin punt serien compatibles o radicalment contradictòries les visions de cadascun, de cara a futurs pactes.

Per això l'aclaparador règim estadístic subministrat per Rajoy per defensar la seva tesi general de la recuperació econòmica, seguit de la reiteració d'anuncis de reformes socials, de l'objectiu de crear tres milions d'ocupacions i la rectificació de les seves pròpies taxes judicials està molt lluny de constituir una visió política de llarg abast. I els altres oradors, Pedro Sánchez inclòs, han rivalitzat perquè volien destruir la credibilitat de Rajoy, però amb prou feines han marcat perspectives ni línies de futur, fora d'aquesta reforma constitucional evocada pel dirigent socialista en termes massa escarits.

La regeneració de la democràcia segueix pendent, igual que segueixen pendents la reforma de la Constitució i les respostes a les preocupacions de la ciutadania per l'atur i les dificultats econòmiques o els serveis públics. I sobretot això, cap plantejament d'altura. En definitiva, aquest debat fa molt soroll per no res.