Obama obre l’era dels vetos

Després de patir, durant anys, el bloqueig persistent del Partit Republicà, el president Barack Obama esgrimeix, ell també, el dret a dinamitar les iniciatives dels oponents. El demòcrata Obama va paralitzar aquest dimarts, amb el veto que li atorga la Constitució dels Estats Units, una llei adoptada per la majoria republicana al Congrés. La llei autoritzava la construcció d'un oleoducte de 1.900 quilòmetres entre el Canadà i el golf de Mèxic.

En un país com els EUA, fundat en la divisió de poders, el veto és una de les armes de què disposa el poder executiu per contrarestar el poder legislatiu. Les lleis requereixen, per entrar en vigor, la signatura del president. Quan aquest desaprova una llei, pot retornar-la al Congrés sense signar. Per invalidar el veto, el Congrés necessita dos terços de vots a les dues cambres: el Senat i la Cambra de Representants.

El veto a l'oleoducte Keystone XL és el tercer d'Obama des que va arribar a la Casa Blanca el 2009. Els dos anteriors van ser per una qüestió de procediment i per una legislació menor. Fins ara, no havia necessitat recórrer a aquest instrument. Com que cada cambra del Congrés està en mans d'un partit diferent, eren els mateixos legisladors demòcrates els que frenaven les lleis republicanes i evitaven que arribessin a la taula del president.

El veto a l'oleoducte Keystone XL és el tercer d'Obama des que va arribar a la Casa Blanca el 2009

Tot va canviar després de les eleccions legislatives del novembre passat, que van donar una majoria a les dues cambres a l'oposició republicana. Ara sí, els republicans poden aprovar les seves lleis. Per primera vegada, Obama es troba en la posició de signar-les o rebutjar-les. Això és el que ha passat amb la llei que autoritza l'oleoducte de l'empresa TransCanada. No serà l'última.

Amb el Congrés en poder del Partit Republicà, el veto, recollit a l'article 1, secció 7, de la Constitució, ressuscita com a arma en la política dels EUA. És la manera que Obama té, primer, d'afirmar la seva autoritat, i, segon, de preservar el seu llegat, que la dreta intentarà desmuntar. Ni en el cas de l'oleoducte ni en d'altres que puguin sorgir és probable que els republicans aconsegueixin sumar vots suficients per aconseguir els dos terços necessaris per anul·lar el veto.

Francis Fukuyama, politòleg cèlebre per haver decretat la fi de la història el 1989, defineix els Estats Units del segle XXI com una vetocràcia. La tensió dels poders –no només entre el legislatiu, l'executiu i el judicial, sinó entre l'Estat federal i els Estats– reflecteix, més que una divisió de poders, una atomització; més que el joc d'equilibris que van concebre els pares fundadors, una pugna per anul·lar-se entre si que desemboca en la paràlisi.

La tensió dels poders reflecteix,

En el seu últim llibre, Orden político i decadencia política, Fukuyama analitza els sistemes polítics en funció dels actors amb capacitat de veto. En una dictadura només n'hi ha un: el dictador. Com més democràtic i plural és el país, en teoria, més actors amb dret de veto hi ha. El problema és quan hi ha massa actors amb dret de veto. Així passa als EUA, segons Fukuyama, una democràcia que “s'ha desequilibrat i, en alguns àmbits, ha adquirit massa contrapoders i equilibris (checks and balances, en l'expressió anglesa), cosa que eleva el cost de l'acció col·lectiva i de vegades la fa impossible”.

Ni Obama ha inventat la vetocràcia ni els seus vetos en el tram final del seu mandat són la raó d'un bloqueig que va començar el 2011, quan els republicans van conquerir la Cambra de Representants, o abans. Des del 1789, quan es va fundar el Govern federal, 37 dels 44 presidents han exercit l'autoritat del veto, i ho han fet 2.564 vegades, segons un recompte del Servei d'Investigació del Congrés. Alguns, com George W. Bush, poques vegades: 12. D'altres, com Franklin D. Roosevelt, el van convertir en un mètode habitual: 635.

La baralla, en el cas de Keystone, no és només pels beneficis o inconvenients de l'oleoducte: els seus partidaris defensen que crearà desenes de milers d'ocupacions i afermarà la independència energètica d'Amèrica del Nord; els seus detractors n'assenyalen els danys ecològics. La pugna actual és per les competències: els republicans volen que sigui el Congrés el que decideixi si el projecte es construeix; el president argumenta que la decisió recau en el poder executiu i es reserva el dret a autoritzar-lo pel seu compte.

El resultat és el mateix dels últims anys: divisió a Washington i bloqueig legislatiu. Aquest és el to dels dos últims anys d'aquesta presidència. La novetat és que ja no és Obama la víctima única del veto; ara és el Partit Republicà. Descobreix, com Obama fa anys, que amb guanyar eleccions no n'hi ha prou per governar; que, en la vetocràcia nord-americana, és més fàcil destruir les iniciatives del contrari que imposar les pròpies.