Càsting per tarambanes

"Haurem de cobrir 60.000 llocs a tot Espanya. D'on traurem la gent?”, va dir Alfonso Guerra. S'acabava el 1982. La victòria del PSOE, un partit gairebé sense presència durant l'antifranquisme, va ser tota una novetat. Va significar la construcció ex nouo del partit que avui veu perillar la seva supervivència. També la UCD de Suárez –i no cal dir la CDC de Pujol, tot i que en aquest cas el lobby es confonia amb el partit– havia estat una improvisació. Així mateix els vaivens del Partit Popular expliquen com d'experimentals són els espanyols muntant partits. Només el Partit Comunista i el PSUC romanien clàssics: tots dos estan avui diluïts, minimitzats. La UDC de Duran Lleida és un cas rar de resistència mentre s'esfondra el castell de cartes dels partits clàssics.

Així que Podem, saludat avui amb pompositat, no és cap novetat. En canvi, sí que ho és l'ANC: partit polític camuflat en una agència proveïdora de fans, hooligans i supporters, a més de candidats a buròcrates. Subministra aspirants ensinistrats a ser la nostra casta. Si l'ANC ha volgut ser l'Assemblea Nacional de Catalunya s'ha transformat en el contrari: ser (partit) sense ser (ho). És el partit que s'autonega: es basa en el valor de l'autoengany. Pur producte de l'oasi pujolià.

La modernitat política té aquesta característica: una ignorància agosarada. I de quina manera. Veure la cara estupefacta de Lali Vintró (catedràtica de Grec i d'una sòlida trajectòria política a l'esquerra) quan aquests ideòlegs prêt-à-porter intentaven convèncer-la dels fonaments polítics del “dret a decidir” i com de fàcil és construir “estructures d'Estat” va ser un espectacle (8TV, 8 al dia). Els qui coneixem Vintró i els seus savis propòsits la vèiem atendre, atònita, aquests ideòlegs moderns que creien il·lustrar-la en valors que ella ignorava. No hi ha res pitjor en política que descobrir la sopa d'all i explicar-la a qui en sap molt més que tu.

Avui massa imberbes donen lliçons inaudites: a Jordi Pujol l'anomenen “perseguit polític” (el cas pot arribar a l'ONU qualsevol dia). I massa joves s'apunten a la creença d'Isabel Preysler: “La dona està feta per ser esclava de la seva imatge”. Bé nois! Tanta intel·ligència moderna ens estremeix (a diplodocus com jo mateixa) cada dia. Si pensem que el saber podia acumular-se ens equivoquem de mig a mig.

Es va descobrir així que els partits són una màquina expenedora de feines i premis que paguem tots

Els 60.000 llocs d'Alfonso Guerra es van cobrir a la velocitat del llamp. Es va descobrir així que els partits són una màquina expenedora de feines i premis que paguem tots. El desprestigi dels partits també prové d'aquesta massa de càrrecs i carreguets que envolten tota competició electoral. Qui fiques a casa teva quan n'hi han d'entrar 60.000? Controlen els partits tota aquesta gent? Quin càsting que es prepara en aquest any electoral.

Les eleccions mouen elits dirigents, però també un núvol d'adlàters i patrocinats que acaben remenant les cireres perfectament impunes. Són ells els que es mengen la mina: verbigràcia els ERO andalusos. Quina vergonya. Els segons i els tercers nivells en el cas Gürtel són notables, i què me'n dieu de Bankia i la seva legió de consellers black? El mateix en la trama Pujol: aquí ja han aparegut personatges grisos que han perdut la memòria, la veu i, per descomptat, la dignitat. El ventall de grups clientelistes és ampli i té aspecte de màfies i de sectes. En tots els casos els protagonistes han vist massa pel·lícules: l'estil dels conxorxistes es confon amb el que veiem als fullets de propaganda de marques de moda. Tot encaixa.

El look Beckham, o l'estil Messi, a més de la imitació de Clooney, Ben Affleck o Kevin Spacey han arribat al veí de davant. I aquest conciutadà ja forma part dels prop de mil imputats per corrupció a Espanya. Mentrestant, les amigues de la nostra filla i amigues de les seves amigues s'apunten al look Lady Gaga. Però el cas de les dones és molt diferent: a les llistes dels nostres centenars d'imputats amb prou feines hi ha dones. No hi ha dones corruptes? Déu nos en guard: esclar que n'hi ha, però són menys (i les que hi ha són molt dolentes, dolentíssimes). Les dones mirem el que passa i, per descomptat, (tret d'excepcions) no ho sabem tot sobre Grècia com els ideòlegs moderns.

Les dones veiem coses que solen ser útils en èpoques electorals. Per exemple, el desastre dels grans noms. Res serà igual després de la desconstrucció de Rodrigo Rato, Luis Bárcenas o Jordi Pujol (per cert, quant ens costa fer justícia?). Hem vist com punxaven aquests i altres globus: inoblidable. El que passa és que aquests fets tenen efectes col·laterals en totes direccions: des d'Aznar López, fins a Rajoy Brey, passant per Mas Gavarró i totes les bíblies que la massa dels seus seguidors va posar en circulació. La desconstrucció dels grans dóna pas a successors diversos. I aquests successors haurien d'aprendre la lliçó, la tenen ben a mà. El contrari és seguir creant tarambanes, baliga-balagues, poca-soltes i mamarratxos.

Margarita Rivière és periodista