La llengua comuna

De vegades sembla que, en algunes qüestions, la civilització occidental no ha pogut avançar ni un mil·límetre. O no l’hi han deixat, que tot és possible. És el cas de tot allò relacionat amb la consideració de la diversitat lingüística i la necessitat de disposar d’una llengua comuna, un concepte que ens allunya dels estàndards de la raó més elemental i que ens trasllada pel túnel del temps a les arrels del pensament mític. Si fa 2.500 anys, a la Grècia antiga, hi va haver filòsofs que van fer el camí del mite al logos, la defensa de la llengua comuna ens retorna a les tenebres, a la superstició, a la creença en llegendes. A una colla d’homínids amb sort dansant al voltant d’un foc de camp.

La defensa numantina del concepte de llengua comuna poua en el mite bíblic de la Torre de Babel. Diu aquell relat que els éssers humans, mentre parlaven una sola llengua, eren capaços de tot, fins i tot de construir una torre que arribés fins a Déu, i que aquest, recelós de les ambicions humanes, els va condemnar a no entendre’s. El Senyor es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells». Gràcies a Déu (en sentit literal), la diversitat lingüística carrega des de llavors amb l’etiqueta de ser un càstig diví, al costat de l’expulsió del Paradís, el diluvi universal o la destrucció de Sodoma.

El llegat de mite bíblic, malauradament, es pot rastrejar al llarg de la història, com una llufa macabra que penja de les llengües petites. Els romans anomenaven bàrbars precisament els que no parlaven com ells (el mot bàrbar té un origen etimològic onomatopeic, en imitació d’un balbuceig incomprensible), i no és difícil trobar tradicions populars en què s’identifica el Diable, ni més ni menys, com aquell que és capaç de parlar llengües rares. Però la pulla definitiva la clava la Revolució Francesa, que amb l’anomenat informe Grégoire (el que seria el primer estudi sociolingüístic de la història) va consagrar els beneficis que tenia disposar d’una sola llengua comuna nacional i va establir les bases per a l’aniquilació de la diversitat lingüística de l’Hexàgon. Les llengües, doncs, vistes com allò que separa, com a font del conflicte, com un obstacle per reconstruir la Torre.

Els romans anomenaven

Es diria que, pel que fa a les llengües, els principis bàsics de respecte per la diversitat humana han estat sistemàticament negligits, com si la llengua de cadascú no fos un element essencial en la construcció de la seva identitat com a ésser humà. Entenem que existeix la diversitat racial, i ètnica, que hi ha diverses maneres de relacionar-se amb divinitats i amb el més enllà, que la procedència de cadascú no pot ser motiu de discriminació, com tampoc ho poden ser el sexe ni l’orientació sexual. I així com tindríem una lògica prevenció davant líders polítics, o religiosos, o intel·lectuals, que perpetressin sintagmes de l’estil raça comuna, pàtria comuna, religió comuna o orientació sexual comuna, sembla que estem definitivament immunitzats contra la perversió de l’expressió llengua comuna, que sempre ens recorda que hi ha una llengua amb la qual farem grans coses i arribarem més amunt en la Torre, i que, per tant, les altres millor que les facis servir a casa.

De llengües que, al món, puguin exhibir un múscul suficient per autoproclamar-se llengua comuna no n’hi ha pas tantes, potser una dotzena, segons la zona d’influència en cada cas. D’aquí fins a completar la llista de les més de 5.000 llengües presents al planeta hi ha un ventall de diversitat cultural que la inacció dels estats i, sobretot, l’aposta per les llengües grans estan condemnant a la desaparició. Tant hi fa que addueixis la pèrdua de patrimoni cultural que aquesta desaparició pot comportar, perquè els beneficis de la intercomprensió comuna sempre seran superiors. I com més va, més gran és el nombre de llengües moribundes: tal com ha documentat el lingüista Christopher Moseley, avui a Europa hi ha fins a set llengües amb menys de 100 parlants, i 20 que en tenen menys de 1.000. Unes perfectes candidates a desaparèixer.

Però els homínids del foc de camp segueixen dansant, invocant forces ancestrals, indiferents a la Cultura. Qui sap, potser el gran Parmènides, un dels primers que va visitar el logos, se’ls miraria i pensaria: «La diversitat lingüística és. I el que és, és».