Bajanades

“Acord per afermar la unitat en defensa de les llibertats i en la lluita contra el terrorisme”; aquest és el pompós títol del pacte subscrit pel PP i el PSOE el 2 de febrer passat. La seva única plasmació efectiva és una reforma del Codi Penal. L'acord diu que té com a objectiu la prevenció i la persecució del terrorisme gihadista, una amenaça real arran dels recents atemptats de París. Conclou amb una solemne crida a aconseguir el més ampli consens possible entre les forces polítiques amb representació parlamentària.

La innovació més cridanera de la reforma és la introducció en la nostra llei penal de la presó permanent revisable (PPR). És una variant imprecisa i vergonyosa de la històrica cadena perpètua, desapareguda dels nostres codis penals des del 1928. La perpetuïtat de la presó podrà evitar-se, revisar-se, quan el penat hagi complert 25 anys d'internament si llavors un tribunal aprecia un pronòstic favorable de reinserció. Així s'ha volgut acontentar, o enganyar, tant els que clamen per la cadena perpètua com els que exigeixen que les penes siguin humanitàries.

Avui dia la pena per un assassinat terrorista pot arribar a 30 anys de presó. Si, com és freqüent, va acompanyat d'altres delictes, la pena pot arribar a 40 anys. A aquestes gravíssimes penes poden afegir-se una sèrie de prohibicions que signifiquen controls judicials durant deu anys més. Per això era inútil més severitat, i perquè, a més, als gihadistes no els dissuadiran ni els 40 anys de presó ni la PPR, ja que el seu fort és morir matant, com en els recents atemptats de París o Copenhaguen.

No s'ha aconseguit un consens entre les forces polítiques amb representació parlamentàries. CiU, el PNB, BNG, IU, i UPyD han formulat esmenes a la reforma legal, les qual recullen la crítica general a la PPR per la seva possible inconstitucionalitat, la seva imprecisió i la seva inutilitat. Davant d'aquestes crítiques, Felipe González ha defensat l'acord malgrat que “potser no és ni tan sols constitucional”, com si això fos accessori o irrellevant. Ha afegit que “quan hi ha un atemptat terrible, llavors tothom reclama per què no s'ha fet el que s'acaba de fer” (es refereix a l'acord) i, amb un inacceptable somriure displicent, ha conclòs: “I llavors ens penedim d'haver dit les bajanades que se senten”.

El que cal és reforçar l’eficàcia judicial i policial amb més mitjans, posant al dia les figures del confident, el testimoni protegit i l’agent infiltrat

S'han sentit les reflexions que quatre dies abans havia escrit a EL PAÍS Tomás S. Vives, jurista savi i impecable que va ser vicepresident del Tribunal Constitucional. Sortia al pas de la justificació que havien ofert els redactors de la PPR, presentant-la com a resposta a una demanda dels ciutadans. Assenyalava críticament que “resulta electoralment rendible seguir els dictats de ciutadans colèrics”. S'ha d'afegir que tant o més, els dictats dels ciutadans atemorits, perquè el vot de la por sempre és contagiós, paralitzant i conservador. I concloïa el citat jurista: “Posar les víctimes com a eix de la política criminal és un error ètic”. No deia bajanades.

Tampoc semblen bajanades els retrets pragmàtics d'altes institucions de l'Estat. El Consell d'Estat havia informat que “en cap moment s'indiquen les raons per les quals s'ha entès que sigui necessària una reforma d'aquesta magnitud en el moment actual”, i feia seu l'argument del Consell General del Poder Judicial segons el qual “la lluita antiterrorista pot ser plenament eficaç mitjançant la conjunció d'una sèrie de mesures de diversa índole sense necessitat d'introduir la PPR”.

Aquestes mesures són les que ja tenim. No calen penes més grans ni més delictes dels que ja hi ha vigents per afrontar el terrorisme gihadista o de qualsevol altra mena, com ha posat de manifest l'experiència, desgraciadament abundant, dels nostres tribunals. El problema, avui, és la prevenció i, si escau, la immediata detenció dels terroristes gihadistes.

Per a això el que cal és reforçar l'eficàcia judicial i policial amb més mitjans, posant al dia les figures, avui insuficients, del confident, el testimoni protegit i l'agent infiltrat, amb el reforçament dels recursos humans i materials d'informació, i dels tractaments i controls penitenciaris, etcètera. L'acord anuncia més atenció a aquestes necessitats inajornables, però no consten projectes pròxims ni pressupostos precisos.

Així doncs, a la pràctica només queda l'anunci de més severitat, això sí, per ser efectiva d'aquí a 25, 30 o 40 anys. Sembla que els partits signataris de l'acord han seguit el consell de Quevedo: “Si vols que et segueixin les dones, posa-t'hi davant”. O sigui, que els segueixi, o empenyi, el populisme repressiu, amb la seva rendibilitat electoral, amb la seva por paralitzant i el seu trist i explicable, però incivil, ànim de venjança. Lamentablement renuncien a la seva funció constitucional, de vegades ingrata, de formació de la voluntat popular a partir de principis de civilització democràtica i humanitària. No són bajanades.

José María Mena va ser fiscal del TSJC