Vestir de lloguer

Estendre la cultura del lloguer al vestir. Aquest és l’objectiu de dues germanes alemanyes que han obert al barri barceloní del Raval l’espai Ropateca, una mena de biblioteca de préstec de roba. Funciona amb una quota de soci i hi ha diferents tarifes en funció de l’ús. Per exemple, per 15 euros al mes et pots emportar tres peces de roba i portar-les tant com vulguis durant trenta dies. Aquí hi pots trobar un vestit per a un sopar especial, una bossa de mà que no et compraries però que t'agradaria portar una nit, o un conjunt per lluir diferent qualsevol dia laborable. Aquesta fashion library vol oferir un gran armari a dones amb ganes d’experimentar amb la moda, però que estan compromeses amb la reducció del consum i rebutgen comprar compulsivament.

Christine i Maria Schorn han omplert l'armari amb roba de diferents estils i de bona qualitat, amb la pretensió de canviar la mentalitat de possessió. “Volem promoure el consum sostenible i responsable i el sistema de lloguer i préstec és una bona manera de compartir recursos”, explica Christine. La idea és nova a Barcelona, però no en altres ciutats europees, com Londres, París o Amsterdam, on ja en funciona alguna. Elles s’han inspirat en Kleiderei, una botiga de lloguer de roba que va obrir fa més de dos anys a Hamburg, i des de fa uns mesos ofereix el mateix servei en línia.

D’entrada han començat només amb roba per a dones, perquè creuen que són les clientes potencials d’aquest sistema. Vestits, abrics, bruses, pantalons, faldilles, bosses, barrets i alguns complements omplen les parets de la Ropateca, que comparteix espai amb la botiga de roba Über. Però ben aviat l'establiment canviarà de mans i també el gestionaran aquestes germanes de Friburg residents a Barcelona des de fa gairebé tres anys i que volen convertir-lo en un ganxo per a la seva innovadora proposta.

De fet, una de les idees que porten de cap és oferir a dissenyadors locals la possibilitat d’embrancar-se amb la Ropateca, aportant-hi alguns dels seus models. Consideren que als creadors els pot servir per fer-se publicitat i arribar a nou públic, ja que els usuaris poden provar la seva roba uns dies i si els convenç, potser s’acaben convertint en nous clients. On ja han provat aquesta fórmula és a Lena, una fashion library d’Amsterdam, que col·labora amb dissenyadors locals i marques de moda sostenible. En aquest cas, els usuaris poden acabar comprant la roba.

Les iniciatives d’intercanvi i lloguer porten més rodatge en països del nord d’Europa. Fins i tot hi ha una marca danesa, Mud Jeans, que ha ideat un sistema de leasing de texans, amb l’objectiu d’economitzar recursos, minimitzar l’impacte ambiental de la producció i afavorir una economia circular. En lloc de vendre els texans, els lloguen, i al cap d'un temps els clients els han de tornar. Aleshores es tornen a llogar o el teixit es recicla per fer nous productes, en funció de l'estat. Això sí, també es poden acabar comprant si els consumidors se n'han encapritxat.

Temps d'adequació

A Barcelona, fins ara, no tenir la roba en propietat és un inconvenient per a alguns, i el fet de portar damunt la pell roba que han vestit altres persones també, segons reconeix la Christine. Falta un temps d’adequació al model, argumenta, com el que es va necessitar perquè el carsharing funcionés aquí, mentre que a Alemanya ja feia anys que el lloguer de vehicles era habitual.

La Ropateca va obrir el desembre passat i les seves impulsores s’han fixat un termini d’un any per comprovar si la cultura de la roba de lloguer funciona a Barcelona, una ciutat que veuen molt oberta a noves tendències. “Ens dirigim a dones que els agrada la moda i volen experimentar amb el seu estil, persones que volen fer un consum més sostenible i d’altres que volen gastar poc”, diu la Christine.

“Volem que la roba torni a tenir valor”, conclou la impulsora en explicar el projecte, estretament vinculat a la reducció del consum i en l’aposta per un món més sostenible, en què els recursos s’utilitzin de forma més eficient. “No ens semblen justos els preus del fast fashion ni les condicions en què produeix la indústria tèxtil”, manifesta, a la vegada que critica la curta vida que té la roba de consum massiu, que omple contenidors pocs mesos després de ser estrenada.