“La memòria és un conte que ens expliquem a nosaltres mateixos”

Al segle XXII el planeta ha quedat convertit en bocins de vida, i més enllà de déus, formes de govern i la destinació ciclotímica, hi ha una cosa que es complica i desvetlla en secret a tothom: “el cor famolenc”. Fins i tot a Bruna Husky, l'androide detectiu que sap què ha de fer amb els desitjos sexuals, mentre que “la necessitat sentimental la deixa desconcertada, i la redueix a una criatura necessitada”.

Aquí és on hi ha el batec de la novel·la de Rosa Montero (Madrid, 1951), El peso del corazón (Seix Barral). Ha anat al Madrid de l'any 2109 per comprovar que el temps ho toca tot, menys el cor. I la forma ideal que ha trobat per indagar en aquesta qüestió, i en temes que l'han acompanyat al llarg de les seves 14 novel·les, la mort, la memòria i la identitat, ha estat a través d'un thriller de ciència-ficció. Un món que no és “ni distòpic, ni utòpic, sinó reflex de l'actual. És la meva novel·la més política i realista”.

La creació d'aquest món futurista és el millor regal literari que Montero s'ha fet. El va començar a construir el 2009, fins que el va fer llibre dos anys després a Lágrimas en la lluvia,i després, còmic. Avui hi torna per seguir investigant en qüestions existencials a través d'una criatura tecnohumana, a qui li ha deixat moltes coses de la seva vida. Es diu Bruna Husky, investiga crims i una trama de corrupció d'energia, viu a Madrid, té records reals i sap quan morirà.

La ciència-ficció és un arma poderosíssima per explicar el que es relata sempre. Aquesta és la meva novel·la més política i realista

Va a aquest món, ara, en un viatge fugaç, asseguda en un de les balcons-cabina envidrats de la biblioteca Eugenio Trías, al parc del Retiro, de Madrid; abans de convertir-se en res i ressuscitar com a depuradora d'aire en la seva història.

En aquest trajecte cap al 2109, l'escriptora i periodista es lamenta del prejudici a Espanya sobre la ciència-ficció. Quan, assegura, “és una arma poderosíssima per explicar el que es relata sempre. És una novel·la igual que totes les anteriors pel que fa a profunditat i complexitat. És un dels meus llibres més íntims”.

Les raons d'aquesta injustícia les troba en el fet que aquest ha estat “un país d'un realisme brutal. No hi ha hagut tradició fantàstica, i la ciència-ficció forma part de l'amplíssima tradició del món fantàstic”. La segona qüestió l'atribueix al fet que és país incult en el camp de la ciència. “Fins i tot Unamuno deia “que inventin ells”. És una tradició de resistència a la ciència brutal”.

En sobrevolar el seu planeta Terra, Montero recorda que hi ha posat diverses formes de govern, cosa que la porta a dir que ara veu “una ansietat, una nostàlgia, pels autoritarismes a tot el món. El sistema democràtic viu una crisi espectacular. Però segueix sent el millor i únic sistema possible. Tot i que la resposta de la gent és buscar el camí fàcil i simplificador”.

Veig ansietat i nostàlgia pels autoritarismes a tot el món. El sistema democràtic viu una crisi espectacular. Però és el millor

Ella baixa fins a mostrar els seus éssers en la seva preocupació perpètua, la finitud: “El que no ens entra al cap és la idea de la mort, de la desaparició, que no existeixi res. La majoria viu sense pensar que moriran, jo, no. Els novel·listes som més conscients del pas del temps, estem obsessionats amb la idea de la mort i hi escrivim en contra. Però la gran majoria d'humans viu com si fossin eterns. És un mecanisme de defensa segurament”. Creu que ser conscient de la mort no està malament, “d'altra banda, si estàs ple de mort estàs ple de vida, també, ets molt conscient de la vida. La tragèdia de l'ésser humà és ser mortal, tot el que fem és contra la mort. I la vida es converteix en una estafa. Si sabéssim quan morirem seria terrible. Aquesta és la gran pena de la pena de mort, anar descomptant els dies, és una tortura monstruosa; si ho sabéssim no ho podríem suportar”.

Ara s'endinsa en el cervell de les seves criatures, on el pes de la memòria i els records són tan enormes com avui. “Però són falsos”, adverteix, “la memòria és un conte que ens expliquem a nosaltres mateixos i que anem refent. El cervell és un arquitecte constant. Necessita equilibri i ordre perquè la vida és pur caos. És imaginació i ens completa la vida per donar-li una aparença de sentit. És el creador de les nostres vides, d'alguna manera. Busca crear un relat de la nostra vida. Això vol dir que la nostra identitat és una creació imaginària i en canvi constant perquè la identitat es basa en la memòria, la identitat per això és múltiple i lliscant”.

Aquest és un dels temes en tota la seva obra. Hi ha una frase de Henry Michaux que li encanta: “'El jo és un moviment en la gentada’. Esclar, la identitat és una realitat relliscosa i la realitat també ho és”.

Aquí arriba al centre de la seva novel·la: la recerca incansable de l'ésser humà per l'amor, la fugida cap a la felicitat, mentre el sotgen pors de tota mena i s'accentua la seva incapacitat per expressar, rebre i acceptar sentiments que li trastoquen la vida.

Un dels conflictes de la gent és la dissociació entre la part cultural i l’animal. Com més complexa és la societat més aliena és a la part animal d’abraçar-se i expressar afecte, això és desesperant

“Des de la caverna som iguals. Ara tenim menys resistència al dolor, per sort, i a la tensió. Ens sentim més inermes i els perills són més globals, còsmics. Un dels conflictes de la gent és la dissociació entre la part cultural i l'animal. Com més complexa és la societat més aliena a la part animal d'abraçar-se i expressar afecte és, això és desesperant”. Bruna Husky ho pateix. “El seu problema es troba entre el desig d'estimar i el de no perdre la llibertat. Som éssers espectacularment contradictoris. Ella està en tot moment apropant-se i allunyant-se, apropant-se i allunyant-se”.

Montero veu una enyorança preconscient a quan s'estava sol a l'úter. “La sortida a aquesta solitud la busquem en l'amor, fins i tot sense sexe. Però en un gran moment d'enamorament la teva individualitat s'esborra en fondre's en l'altre”. És la urpada de la por. “És pel temor de perdre aquest amor o la persona que ens estima. No vols dependre'n tant perquè una vegada t'hi lliures estàs perdut. No vols perdre el control de la teva vida, perquè la mirada i l'amor d'un altre et donen la vida. Aquesta por ens fa moltes vegades trencar les històries. És un mecanisme de defensa”.

…De tornada a l'any 2015, Rosa Montero se sotmet al mateix test que li fa el psicoguia a Bruna Husky, donar una resposta automàtica a la paraula que es diu:

"Amic: Essencial.

Solitud: Necessària.

Sentiments: Tot.

Records: Inventats.

Amor: Fonamental".