Una universitat esquilada

No estic segur que l'enfocament econòmic sigui el més útil, o l'únic útil, per avaluar la proposta de canvi de graus i màster de Wert. O almenys no és el que deixa veure la gravetat del maltractament que viu el sistema universitari i d'investigació espanyol des de ja fa més d'un lustre. La gravetat d'aquesta llei no està tant en ella mateixa –perquè la idea de convergir amb el model 3+2 no és dolenta en si mateixa– com en el fet de desviar l'atenció i obviar una línia de conducta ministerial destinada a desfonar el crèdit científic i degradar la qualitat intel·lectual de la universitat pública. Fa un pas més en el procés de devaluació per anar ajustant la universitat a la creació de mà d'obra de qualificació baixa. Com? Convidant amablement a deixar de cursar estudis superiors quan s'acabi el tercer any de grau perquè les famílies, molt majoritàriament, no podran assumir el cost de continuar estudiant. És veritat que, a canvi, el noi emprenedor podrà descobrir el circuit de bars de copes i de reposadors de magatzem per pagar-se aquest màster somiat, si algun dia vol aspirar a un estrat de mercat una mica millor.

Del que no hi ha dubte és de l'efecte de segregació que causa la llei entre els estudiants: uns podran pagar-ho i uns altres no podran fer-ho. La proposta, no obstant això, ha estat venuda com a mesura d'estalvi per a les famílies, com si estiguessin explicant-los que en educació es pot estalviar perquè un grau ja és un grau. L'enganyosa llibertat que ofereix Wert a les universitats consisteix a condemnar moltes famílies al graó B de la formació pública superior i a l'evidència que estaran a la zona ximple del sistema (3) perquè no podran pagar la zona llesta (3+2).

Però ara mateix hi ha altres mancances molt més greus. A les facultats d'història, filosofia, literatures, no fem altra cosa que entrenar nombroses màquines trituradores de carn cultural en forma de llibre, pantalla, pentagrama o arxiu, de tal manera que aquell individu que ha passat tres anys en una facultat comença a sentir-se capaç de pensar per si mateix, o si més no se sent capaç d'inventar un argument, una idea, una forma matisada de comprendre alguna cosa. Molt, poc? Per descomptat, sempre poc, perquè els estudis humanístics en l'àmbit del pensament, la literatura, l'art o la filosofia, són lents per definició, no són rendibles de manera mecànica i automàtica i, sobretot, no s'avaluen en termes comptables immediats ni depenen d'un programa informàtic perquè no n'hi ha cap que agiliti, sacsegi, reverteixi i defineixi la comprensió intel·ligent d'un text o una realitat complexa. L'únic programa que ho facilita és el temps i les ganes.

El maltractament als professors contractats en els nivells més vulnerables és humanament insuportable i èticament inacceptable

Paradoxalment, no obstant això, aquells que els últims anys han aconseguit engegar els seus mecanismes de coneixement han vist desaparèixer sota els seus peus o en les seves nòmines la menor forma de continuïtat digna de les seves feines i funcions docents o investigadores. El maltractament als professors contractats en els nivells més vulnerables és humanament insuportable i èticament inacceptable. La societat està massa acostumada a sentir-ho, i se li ha endurit la pell. Des que jo vaig tenir el meu primer contracte, fa més de 20 anys, la remuneració ha estat vexatòria comparativament amb el professor titular i sovint humiliant sense haver de comparar-ho amb ningú. Ja ho endevineu: si aquells dies les retallades no eren el nostre pa de cada dia, i avui sí, el resultat és una equació delictiva segons la qual professors i investigadors estan treballant per quantitats insultants, sense reserves ni pal·liatius. A l'espera que la situació millori o a l'espera que una vacant pugui remeiar la condició esclava de cadascú, l'efecte real és una degradació galopant, no tant de l'ensenyament com de les condicions professionals en què s'exerceix la docència i la investigació.

Entre els millors, la resposta està sent sistèmica i pandèmica. Han decidit abandonar-nos i desertar del sistema públic espanyol d'investigació i docència perquè han dit prou, han optat per deixar de passar per l'adreçador de la resignació i la paciència, les bones paraules i les expectatives de millora perpètuament ajornades. El que de debò és alarmant és que jo almenys necessito dues mans per comptar els professors contractats de diverses àrees i universitats la feina dels quals ha estat exemplar i que el seu sou, en canvi, ha anat convertint-se en successivament miserable, tot alhora. Almenys deu, avui estan contractats amb el doble i fins i tot el triple dels seus sous anteriors en institucions universitàries estrangeres, i amb expectatives prometedores, els noms de les quals callo perquè ens sufocaria innecessàriament, però podeu imaginar-los. Començant per titulars i catedràtics, devem fer molt malament les coses perquè aquesta esquilada del futur continuï impertorbablement, convertida ja en la nostra autèntica nova llei d'educació superior.

Jordi Gracia és professor i assagista.