Essència Wilde

Les figures històriques més rellevants esdevenen icones incandescents. El mite n’eclipsa la biografia. És difícil convertir-les en matèria literària. La poderosa refulgència que emanen en desdibuixa l’extraordinària complexitat biogràfica que traginen. Fins al punt que poden arribar a ser només una caricatura pedestre d’allò que foren. Cal un esforç enorme per destriar el mite de la realitat, la llegenda de la veritat. Al més sovint, l’home i l’obra són devorats pel mite. Costa déu i ajut, després, llevar-ne les màscares. Tot i que no s’escapa d’aquest perill, la literatura dramàtica —per la capacitat de condensació que té— pot destil·lar-ne l’essència.

El veterà dramaturg Joan Guasp (Consell, Raiguer de Mallorca, 1943) recrea a O. W. els darrers dies de la vida d’Oscar Wilde quan, prostrat al llit d’una habitació d’hotel a París, evoca el passat amb nostàlgia agredolça. Malalt i alcoholitzat, Wilde fa balanç dels anys viscuts i entona una elegia irònica i lúcida d’un passat perdut, el record del qual és un consol i un revulsiu per a un cos agònic. O. W. esdevé una autoconfessió, lúdica i clarivident, en què Wilde, un escriptor víctima de l’opinió general, “un gran pecador”, expressa obertament la por de morir incomprès.

L’autor de La balada de la presó de Reading que protagonitza O. W. és un home que dubta, que té por, humil, desconcertat, desfet, però també un escriptor orgullós del seu art, espurnejant i ple d’enginy. Un home vulnerable i savi, fet de fang i d’esperit, que, quan està a punt de morir, encara es pregunta qui és, té remordiments i temors i, entre fretures i deliris, malda per desenteranyinar la memòria del que ha estat. Wilde ha viscut i ha creat: l’obra és indestriable de la vida. Sovint, ho ha fet a contracorrent i assumint-ne conseqüències molt dures. En el darrer tram de la vida, la seva obra excepcional ressona, eloqüent, en els altres i en la seva ment, com una simfonia consoladora i espectral.

Puntejada de citacions literals de l’obra wildiana, la peça alterna els diàlegs de l’autor de De profundis amb Robert Ross, un dels seus millors amics, i amb l’Admirador, una mena de projecció delirant del mateix escriptor irlandès. Amb Ross, Wilde repassa sobretot les vivències i decideix convertir-se al catolicisme, acaçat per la immediatesa de la mort. Amb l’Admirador, enigmàtic i ambigu com un déu, revisa l’estètica i el sentit de la seva obra, però també la profunda humanitat de la seva vida. Aquesta estructura dramàtica senzilla té l’encert de defugir el biotip mitòman i de centrar-se en la comprensió essencial de l’home i de l’artista. O, si més no, d’allò que Guasp en dedueix.

O. W. deixa aflorar un coneixement precís de la passió i l’obra de Wilde i una notable sensibilitat a seleccionar-ne els episodis més destacats. Guasp juga amb el contrast viu entre l’esplendor de la joventut de Wilde i la decrepitud dels darrers dies, en què l’absenta, els records i el missatge de Crist són l’únic bàlsam moral. S’hi nota també una reverència evident cap a l’obra i el mite immortals d’Oscar Wilde, més per comprendre’l a fons que no pas per exhibir-lo. Hi ha, certament, una voluntat didàctica d’acostar el personatge històric al present, d’homenatjar-lo amb gratitud i admiració, de fer-lo un dels nostres contemporanis. No costa gaire, val a dir-ho, perquè Wilde i la seva obra encara ens interpel·len.