“El sexe amb una dona madura sembla proscrit”

Un jove arquitecte, paisatgista, rep un missatge al mòbil. És a la barra d'un bar de Munic, on ha anat a un congrés com a convidat i amb la idea d'oblidar durant uns dies les misèries professionals que pateix al seu país, Espanya. La seva preciosa nòvia, exballarina reconvertida en secretària per guanyar-se la vida, està asseguda a uns metres, en una taula, esperant-lo. És ella qui ha enviat el missatge, però el destinatari no era ell. Tots dos s'adonen a l'instant de l'error i que la vida que compartien fins llavors s'ha trencat en mil bocins.

Així arrenca l'última novel·la de David Trueba (Madrid, 1969), Blitz (Anagrama), una tragicomèdia vibrant que parla de la infidelitat, l'amor amb una dona madura, el sexe, la solitud, els mòbils, l'arquitectura, la corrupció urbanística, l'alzheimer... “La novel·la sorgeix dels molts festivals i congressos on he anat al llarg del temps i on et sents sol en un lloc impersonal. Neix també de l'observació de la generació de 30 anys, que se sent òrfena de pàtria i de futur”, explica l'escriptor, director de cinema i guionista.

Parteixo d’uns personatges que poden representar alguna cosa més, però no intento fer sociologia. Quan s’escriu o es fa una pel·lícula, el més important són els detalls. La seva última novel·la, ‘Blitz’, narra amb humor un naufragi vital i sentimental

A aquesta orfandat se suma la solitud sentimental del protagonista, que pretén pal·liar amb una tòrrida i detallada trobada sexual amb una alemanya que podria ser la seva mare. “Em divertia l'escena posterior. La del jove que està gairebé obligat a avergonyir-se per haver mantingut relacions amb una dona molt més gran. Sembla com si el sexe amb una dona madura estigués proscrit. I amb un home més gran i una jove, no tant, esclar. I la sexualitat no té edats. Negar-ho és fer infeliç la gent. A més, m'agrada experimentar amb la paciència del lector per suportar un personatge que es comporta de manera miserable. No m'agraden les pel·lícules i les novel·les que esquiven tot allò que pot molestar l'espectador”.

Blitz evidencia la incisiva capacitat d'observació de la realitat, sempre sense perdre l'humor, d'un autor que amb la seva anterior novel·la, Saber perder, va guanyar el 2008 el Premi Nacional de la Crítica. “Parteixo d'uns personatges que poden representar alguna cosa més, però no intento fer sociologia. Quan s'escriu o es fa una pel·lícula, el més important són els detalls. I jo sempre vaig del que és petit al més gran”, assenyala el també columnista d'EL PAÍS.

Acaba de tornar congelat de la sessió de fotos en un parc madrileny que el realitzador de Vivir es facil con los ojos cerrados ha triat per buscar un escenari conseqüent amb l'ofici de paisatgista del seu protagonista. “Per què serveix un jardí?”, pregunta en la novel·la un guru de la disciplina. “Per fer-se petons”, respon una alumna, que es guanya l'aprovació del mestre.

M’agrada experimentar amb la paciència del lector per suportar un personatge que es comporta de manera miserable

Trueba introdueix entre les pàgines del seu llibre alguns esbossos arquitectònics, a més de fotografies, com una postal d'una acollidora cala de Mallorca que dóna nom a la novel·la, i reproduccions de quadres d'Otto Dix. Per què aquest pintor expressionista alemany? “M'agrada. Per mi representa molt bé la bellesa, que no ha de ser perfecta, associada a l'art”, respon. “Avui només té prestigi social la gent atractiva, maca, sense cap més valor, respecte a una presència més defectuosa. Les presentadores dels telenotícies han de ser maquíssimes, a les portades de les revistes... Sota l'excusa de la bellesa hi ha una mena de nazisme encobert. Si no ets perfecte, sembla que no tinguis dret a tenir sentiments”, afegeix.

Trueba no practica gaire el culte al cos, almenys del que s'esculpeix fent peses: “Al contrari de la gent que es pica al gimnàs, jo em pico a les columnes. Tinc així la meva finestra per dir coses del món. En els llibres i en les pel·lícules et reserves més pel que creus que té una vida més llarga. Crec que la literatura espanyola té un gènere brillant en l'articulisme, tot i que aquest gènere també ha fet malbé molts talents”.

Cridar el subtext

Admirador de Philip Roth, Vladimir Nabokov o Pío Baroja, l'escriptor insisteix en la seva idea d'art: “M'interessa que la proposta sigui humil. Ara hi ha un abús del subtext, de considerar ximple l'espectador o el lector. Per mi, l'espectador ha de treure les seves conclusions. Molt art contemporani només es dedica avui a cridar el subtext, a cridar ‘sóc art’, com passa en les pel·lícules de Lars von Trier, però la passió pel detall és el que fa una cosa interessant. Plácido explica el que va ser el franquisme millor que ningú”.

Rafael Azcona, guionista d'aquesta pel·lícula de Luis García Berlanga, li va donar un consell a Trueba que l'escriptor segueix fidelment. “Em va dir: ‘No comencis a escriure sense saber el títol i el final”. En el cas de la seva última novel·la, Blitz, que a més d'una esplèndida cala significa “llampec” en alemany, és el principi i la clau del desenllaç.