_
_
_
_
_
ENTREVISTA / PAU RIBA

“Estem instal·lats en la catàstrofe”

El músic, que aquesta setmana serà el rei Carnestoltes de Barcelona, reivindica els joves dels anys seixanta que van advertir que el transatlàntic de la civilització naufragava

El músic Pau Riba (1948) serà proclamat dijous rei Carnestoltes de Barcelona, un rei poca-solta que té la llibertat de dir el que vulgui i que obre uns dies de disbauxa abans, això sí, que arribi el Dimecres de Cendra i la Quaresma. A ell, aquesta llibertat, temporal i municipal, no li cal. Sempre ha estat un esperit lliure. A la seva agenda, després d’aquest regnat, hi ha l’exposició que Arts Santa Mònica farà sobre la discogràfica Concèntric, que va editar el seu gran disc Dioptria, i musicalment viatjarà des del seu darrer experiment amb l’òpera (una versió de l’ària Che gelida manina de Puccini amb l’Orquestra Simfònica dels Vallès) al… heavy metal (una versió de Killing in the name de Rage against the Machine).

Pregunta. Aquest any és el rei Carnestoltes. Però aquest rei acaba malament. Condemnat i cremat…

Resposta. Sí, però a mi m’han perdonat. No em maten. M’haurien d’incinerar perquè el Carnestoltes era un ninot, li tallaven la sardina, l’enterraven, i cremaven el ninot. Ara es fa l’enterrament de la meva sardina, però jo desapareixo. Em lliuro d’aquesta mala mort. Em perdona la modernitat…

P. Per què el perdona?

Pau Riba.
Pau Riba.massimiliano minocri

R. Suposo que deu ser per influència de l’Estat Islàmic, que ens està tornant a l’Edat Mitjana, ens la plantifica als nassos. La manera de sentir-se civilitzat i modern és no fer aquestes barbaritats.

P. Però vostè es porta malament tot l’any.

R. És que no sé si existeixo tot l’any.

P. Què farà dijous?

R. Això no és un bolo. És una obra de teatre o una pel·lícula on hi ha centenars de comparses, d’extres, i l’escenari té centenars de metres. És una cosa enorme. S’han de fer molts assajos. T’has d’aprendre moltes coses de memòria, etcètera. Em van donar la possibilitat d’escollir el meu seguici. Aniré aquest diumenge al Born amb els Tabalers de Tiana, amb els Bandabòlit i amb De Mortimers. Tots de Tiana.

P. És rei gràcies a l’Ajuntament. No és una contradicció del Carnestoltes?

Sóc un sentimental generós que es commou quan veu que a la ciutadania, a sobre del que li costa viure el dia a dia, li claven la Quaresma

R. Té una certa contradicció. Però em fa il·lusió representar aquest personatge que dóna carta blanca al poble. El Carnestoltes és la torna del contracte social de la vida moderna. T’has de portar bé, has de creure, tens molts deures, molts deutes, tot és molt trist. Estàs sotmès per totes bandes. Nosaltres complirem amb tot això a canvi de… i aquest “a canvi de” és el Carnestoltes, uns dies on la piràmide social la fotem al revés. El nivell de dalt de la piràmide [l’1% de la població mundial fa temps que supera en riquesa el que tenen els altres 7.000 milions d’habitants del planeta] el fotem a sota. Jo sóc un sentimental generós que es commou quan veu que a la ciutadania, a sobre del que li costa viure el dia a dia, li claven la Quaresma, l’abstinència de la carn (tant la de plats i forquilles com la de pantalons i faldilles). Un suplici. De peix i d’espines…

P. Li han deixat llibertat per dir el que vulgui.

R. Sí, però sí. Tu pots dir el que vulguis. Et diuen si tal cosa la podries polir una mica. Però la veritat és que acabo dient el que vull.

P. Aquest és el rei dels poca-soltes. Se’n considera més enllà d’aquest paper temporal?

R. Amb qui està parlant?

P. Amb en Pau Riba.

R. Jo no ho sóc. El que sí que em veig és políticament incorrecte. M’agrada fer animalades, dir boutades.

P. No li cal ser el rei Carnestoltes per dir les coses que vol.

R. En un moment determinat em va semblar que tenia més oportunitat de dir-les com a rei Carnestoltes que no pas com a Pau Riba. Jo, digui el que digui, ho he d’argumentar, procurar no insultar, no ferir… El rei Carnestoltes, no.

P. Ha escrit que les majories cuinades ens tenen garrapinyats. Ho estem?

R. Sí. Tot i que no ho sembla. No tenim recorregut. Torno a l’evidència del zero no sé quant per cent contra el 99 per cent restant. És clar que ens tenen agafats pels collons. Com a Grècia. Han, hem, de complir. Però nosaltres hem de complir perquè ells no compleixen. Tenen totes les lleis a favor seu. Tan sols amb la pasta ja t’enganxen per tot arreu. És una cosa molt curiosa aquesta. Tothom diu que no es pot fer res. Es pot. Amb lleis que en lloc de donar prerrogatives als rics les donin als pobres. Podria haver-hi una llei que prohibís que les empreses tinguessin més d’un determinat nivell de beneficis, lleis que prohibissin sous més enllà d'una certa xifra… Quantes lleis no es podrien fer, a favor del treballador! Però totes són a favor de l’amo.

P. Vota?

R. No. Mai he votat.

L’arma més potent dels polítics és la ignorància

P. Com es fan les lleis sense votar? Qui les farà?

R. No serveixen per res els nostres vots. La democràcia és el ganxo del qual ens tenen penjats. És abaixar el discurs al nivell zero. Democràcia vol dir que t’han d’entendre tots els de la base i a la base hi ha molta gent poc instruïda. És a dir que, si el que vols són vots, has de sortir al balcó i preguntar quants són dos i dos. Si preguntes l'arrel quadrada de dos perds tot els punts. És un contuberni de l’estultícia. El poder de les majories vol dir que si tira més una teta que dues carretes... doncs visca les tetes.

P. Doncs quin és el remei.

R. La llei.

P. Però aquesta llei qui la fa?

R. Per descomptat que és necessita algun tipus de revolució. Per exemple, això de Podem no em dóna cap bon rotllo. Està creixent com un partir tradicional, com els altres. Amb les mateixes demagògies i els mateixos tamagotchis. L'única solució possible és que, tornant a la piràmide i fent números, si cada ric té 70 milions de pobres a sota seu... a què esperen aquests milions per agafar-lo pels ous a ell? Els números canten! Aquesta és la solució. Però l’arma més potent dels polítics és la ignorància.

P. Parlant de l’exposició de Concèntric, a la seva època va tenir una enganxada perquè no els va agradar un text que va escriure i en van publicar un altre de rèplica. No compartien el que entenien com atacs a una part de la pròpia família i a la cultura catalana.

R. No sé fins a quin punt no ho van escriure per crear aquesta polèmica que ha perdurat cinquanta anys…

P. Ha patit la censura?

Pau Riba, l'any 2012.
Pau Riba, l'any 2012.consuelo bautista

R. Sí. Les coses estan muntades perquè tu, prèviament, t’autocensuris.

P. Hi ha gent de la cultura catalana que no sembla estimar-lo. El veuen estrany, estrafolari... Començant perquè no el van voler als Setze Jutges.

R. Sí, però això no va ser un problema de la cultura catalana. Allò dels Setze Jutges va ser un episodi de la revolució dels joves. Als anys seixanta, la joventut estàvem en guerra amb el sistema. Jo portava l’uniforme de la joventut i ells, els jutges, estaven als antípodes. Hi havia una diferència ideològica. Els anys seixanta són els de la utopia hippy, la contracultura, l’underground… i dur els cabells llargs volia dir que estaves ficat en això. I si a més a més duies els pantalons vermells... Va ser per això, no perquè no els agradés el que jo cantava.

A molts joves, ara, la societat els sembla una meravella perquè tenen la PlayStation

P. Com veu els joves ara?

R. Contestaré amb una frase meva: “sin escollo no hay rollo”, que vol dir el mateix que “contra Franco vivíamos mejor”. Vull dir que nosaltres teníem un enemic clar, explícit, el dictador, els grisos. Et foties al carrer contra això i a favor d’allò. Avui res no és el que sembla, no saps qui mou els fils. Hi ha tanta escuma políticament correcta... A més, el sistema ha après a comprar els joves, amb les maquinetes, amb les modes. I ells estan encantats. Nosaltres no quèiem tant en aquest parany. Nosaltres vam visualitzar la catàstrofe. A molts joves, ara, la societat els sembla una meravella perquè tenen la PlayStation.

P. Estem instal·lats en la catàstrofe.

R. Hi estem totalment instal·lats. Només cal fixar-se en el triangle format pel boom demogràfic, el canvi climàtic i la fi dels combustibles fòssils. Les possibles solucions encara s'han de descobrir. El petroli i el gas, i l’urani... tot això, l’any 50 s’haurà acabat.

P. En algunes cançons diu que vol marxar al país de les faltes d’ortografia. Com és aquest país?

R. Era una manera de reivindicar tot allò políticament incorrecte, contra la hipocresia.

P. A la biografia del seu web que, ara per ara, s’acaba al 2013, diu que està cansat que encara el convidin per parlar del primer Canet Rock.

R. És curiós; de 50 anys de carrera, la imatge meva que ha quedat com a definitòria és la d’aquella seqüència de la pel·lícula Canet Rock on canto Licors fotent l’animal. I això em provoca una certa esgarrifança perquè vol dir que la gent espera això de mi. Sempre i per sempre. Com a rei Carnestoltes encara em trobaran moderat.

Els músics d’ara són l’orquestra del Titànic

P. Dels grups catalans d’ara què en pensa?

R. No ho entenc. El món és a punt d’anar-se’n a prendre pel cul i ells canten perquè la iaia els escolti i somrigui. L’única explicació que em dono és la catàstrofe de què parlo. Nosaltres ens vam afartar de tripis, ens vam posar en estat de gràcia i vam ser visionaris. Vam veure que el transatlàntic de la civilització anava cap a l’iceberg. Quan nosaltres ho vam dir hi havia temps de rectificar, de parar, de girar cua... però no ens van fer cas. Al contrari. "Què diuen aquests imbècils?", deien. "Nosaltres no veiem cap iceberg! Fot-li canya!" I van accelerar. Ara som a una distància de l’iceberg que per molt que paris màquines no hi ha res a fer. Els músics d’ara són l’orquestra del Titànic. "Tocarem fins que ens enfonsem i a sobre no tocarem cançons fúnebres. Farem una musiqueta alegre perquè ens en puguem anar a l’altre barri amb un bon record".

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_