Mas diu que no ho sabia

El líder de Convergència Democràtica, Artur Mas, ha acabat cedint a la pressió política i després de quatre negatives del seu grup i els seus submissos aliats d'Esquerra s'ha avingut a atestar davant la comissió parlamentària d'investigació sobre la presumpta corrupció de la família del seu antecessor i padrí, Jordi Pujol.

S'ha d'encomiar el fet de la compareixença, que contrasta amb l'escapisme dels governants del PP en casos semblants. Mas ha intentat ser contundent en un tema lateral de l'interrogatori, la irregularitat fiscal del patrimoni del seu pare, col·locat al paradís de Liechtenstein. De les seves afirmacions una mica confuses, se'n treu una conclusió clara: la coneixia abans de ser conseller d'Economia i Finances de la Generalitat. La justícia va arxivar el cas per prescripció, el 2010; però ell va conviure abans, llargament, amb aquest coneixement.

Tot i que correcte en la formalitat oratòria, no ha aclarit res sobre les causes, l'impacte i la vigilància de l'Administració sobre les quantioses irregularitats fiscals i financeres de Jordi Pujol, la seva esposa i els seus fills, sotmeses a investigació penal.

Només ha apuntat una novetat, i massa incompleta: pel que sembla, la rutilant i fins ara inútil Agència Tributària de Catalunya ha iniciat un expedient sobre el frau fiscal de la família que va imperar 23 anys a Catalunya. No ha concretat res de la data, la quantia i els avatars d'aquest expedient, que hauria d'acreditar quant van haver d'aportar els contribuents catalans –i altres espanyols– per suplir les evasions fiscals del padrí de Mas. Convé subratllar que es tracta d'una actuació aparent, ja que no ho ha acreditat documentalment, aquesta clàssica marca de l'estil heretat del pujolisme.

Tampoc ha explicat com va confiar tant en l'imputat Oriol Pujol, el seu ex-secretari general i expresident del seu grup parlamentari, que ja havia mitjançat des de la Generalitat en negocis del seu germà sota la presidència del seu pare, l'ara ancià patriarca. Per què mai va sospitar dels contractistes favorits; d'alguns empresaris, íntims o parents dels seus consellers; de gent com el seu patrocinador, el sinistre comissionista Lluís Prenafeta; per què, al capdavall, segueix anomenant “president” al Gran Evasor.

Una aurèola de correcció personal envolta Mas. Tant de bo l'afer del patrimoni del seu propi pare no la posi en qüestió. Però sorprèn la seva aparent ingenuïtat, la seva sempiterna ignorància sobre tot el que passava al seu voltant, la seva mandrosa afició a creure en la bondat dels pitjors entre aquells que l'envoltaven.

Ha faltat la verificació documental del gruix de les asseveracions d'Artur Mas sobre la netedat del seu partit (la seu del qual segueix embargada judicialment) i sobre el seu Govern pel que fa als assumptes de presumpta corrupció que els afecten: els casos casinos, ITV, intermediacions dels germans Pujol (a una banda i a l'altra de l'Administració), o el saqueig del Palau de la Música, entre d'altres.

Mas no ho sabia. Devia ser l'únic.