Sam Smith arrasa als premis Grammy amb la cançó ‘Stay with me’

 Un cantant britànic de 22 anys amb una veu inclassificable i un artesà de Califòrnia que porta aquest mateix temps explorant la seva pròpia versió del rock van ser reconeguts amb els màxims premis de la indústria de la música en la 57a edició dels premis Grammy de l'Acadèmia de la Gravació, celebrats al teatre Nokia del centre de Los Angeles. La cançó Stay with me, de Sam Smith, és oficialment el millor èxit de l'any en opinió de la indústria de la música. La mateixa indústria reconeix Morning Phase, l'últim disc de Beck, com el millor de l'any, per sobre dels treballs infinitament més vendibles de Beyoncé i Pharrell Williams.

La nit va ser de Smith des del primer minut, amb el lliurament del premi al millor artista revelació, una categoria clau que eleva qui el rep a una fama instantània, si és que li feia falta. “Com a antiga perdedora d'aquesta categoria, el 2008, us dic que no passa res us poden passar grans coses”, va dir Taylor Swift en presentar el premi. Potser l'afirmació era certa per Smith, de 22 anys, va irrompre als Grammy amb la cançó Stay with me com a nova sensació britànica, com ho va fer Adele el 2012. El seu treball és omnipresent en les emissores americanes des que va sortir fa menys d'un any. En el seu primer agraïment, l'artista va mostrar una personalitat en harmonia amb la seva delicada veu quan va recollir el premi i va dir: “Oh, Déu meu. Intentaré dir alguna cosa sense plorar”.

Va tenir més oportunitats per fer-ho. Va aconseguir també el premi al millor àlbum vocal pop, una categoria que es podria traduir com el disc millor cantat. In the lonely hour de Smith va guanyar Coldplay, Miley Cirus, Ariana Grande, Katy Perry i Ed Sheeran. “Abans de fer aquest disc vaig fer de tot perquè se sentís la meva música”, va dir el premiat. “Vaig fer música horrible. Fins que no vaig començar a ser jo mateix, la música no va començar a fluir”. Finalment, el britànic va ser l'últim a pujar a l'escenari a recollir el premi a la cançó de l'any i a l'enregistrament de l'any, l'equivalent a l'Oscar a la millor pel·lícula, per Stay with me. Smith va acabar dedicant el premi “a l'home al qual està dedicat aquest disc. Gràcies per trencar-me el cor, m'has donat quatre Grammy”.

Els Grammy són el reconeixement d'una indústria a si mateixa, com a indústria, i s'hi premia el mèrit a aquestes cançons que sembla que sonen a tot arreu. Es premien precisament per això, per aconseguir sonar a tot arreu i agradar a molta gent. No hi ha dubte que Sam Smith, amb la cançó Stay with me, ha aconseguit ser aquest artista. Després de la gala, va dir que li agradaria treballar amb Joni Mitchell i amb Antony and the Johnsons, una veu, a la qual recorda inevitablement. El seu productor, Rodney Jerkins, va afirmar que va saber que es tractava d'un èxit mundial la primera vegada que va escoltar la cançó.

Comparteix el podi amb Beck. El disc Morning Phase va ser premiat com a millor àlbum de rock, disc amb millor enginyeria i, la categoria estrella, àlbum de l'any. “Àlbums, us recordeu del que eren?”, va dir Prince en presentar el premi. “Els àlbums segueixen important”. El disc del rocker de Los Angeles, de 44 anys, aconsegueix d'aquesta manera tot el reconeixement més enllà dels singles i dels èxits instantanis amb un treball d'aire campestre gravat a casa seva, traient hores de son als seus fills, segons va dir, ple d'aquesta atmosfera recognoscible que transmet la seva música des de fa dues dècades.

El moment Grammy de Rihanna, Kanye West i Paul McCartney

La cerimònia anual dels Grammy és un lliurament de premis tant com un concert de tres hores per a la televisió. La producció prepara cada any el que anomena moments Grammy, actuacions que volen ser sorprenents i irrepetibles. La més interessant aquest any era la de Rihanna, Kanye West i Paul McCartney. Els tres van oferir una sòbria FourFiveSeconds, potent cançó gravada pels tres en l'últim disc de Rihanna i que no és clar que ningú pugui tornar a veure mai en directe interpretada per aquest trio.

En la resta de les actuacions, Andrew Hozier-Byrne va poder cantar la seva intensa Take me to church, nominada a cançó de l'any, acompanyat per Annie Lennox. Usher va sortir a l'escenari amb Stevie Wonder. Amb la seva interpretació en directe de Living for Love, Madonna va fer exactament un espectacle de Madonna, amb ballarins, cor i vídeo. Pharrell Williams va treure a l'escenari un cor gospel i al pianista Lang Lang per fer-li de tot a la seva cançó Happy, amb un barret nou. I a més, després de quatre dècades de carrera, AC/DC va debutar en directe als Grammy.

Les actuacions en directe inclouen les cinc candidates a cançó de l'any, cosa que aquest any tenia una morbositat especial. Entre les nominades hi havia Chandelier, de Sia Furler. Després d'anys de fer cors per a d'altres i compondre èxits per a estrelles com Rihanna, Sia ha irromput com a artista amb nom propi l'últim any i especialment amb la cançó Chandelier. No obstant això, té aversió a mostrar-se en públic, fins al punt de sortir a la televisió donant l'esquena a la càmera. Sia es va presentar als Grammy amb una perruca que li tapava tot el cap. En comptes de veure la nominada, el públic va veure l'actriu Kirsten Wiig improvisar sobre la cançó.

En la resta de les categories més lluïdes, la cançó Happy, de Pharrell Williams, va estendre el seu regnat de dos anys amb el premi a la millor interpretació per a una nova versió en directe. Una cosa semblant li passa a la banda sonora de Frozen, que al cap d'un any de ser reconeguda als Oscar encara va arribar a temps de guanyar dos premis Grammy diumenge. Una de les parelles més idealitzades d'Amèrica, Beyoncé i Jay Z, van ser premiats per la millor interpretació R&B per Drunk in love. El capítol de rap va confirmar l'estatus d'Eminem com el cantant de més èxit de la història del gènere. The Marshall Mathers LP 2 va ser nomenat millor àlbum de rap de l'any. Eminem és l'artista que més vegades ha guanyat aquest premi, sis.

Les categories llatines van venir a recollir els triomfadors dels Latin Grammy, celebrats el novembre passat a Las Vegas. Rubén Blades va guanyar en la categoria de millor àlbum de pop llatí amb el seu disc Tangos. Multiviral; de Calle 13 va ser el millor disc en categoria rock, urbà o alternatiu. En l'estil tropical, l'àlbum llatí de l'any va ser Más + Corazón profundo de Carlos Vives, el segon Grammy que aconsegueix. El millor disc de música mexicana va ser Mano a mano, de Vicente Fernández. En televisió, les estrelles llatines de la nit van ser els Juanes, que va interpretar en directe la cançó Juntos, i Enrique Iglesias, com a presentador del premi a la cançó de l'any.

Chick Corea es va endur dos dels quatre Grammy en categoria de jazz, al millor solo improvisat i al millor disc instrumental per Trilogy.

El millor àlbum de latin jazz va ser per a Arturo O’Farrel & The Afro Latin Jazz Orchestra per The offense of the drum. El fill del llegendari Chico O’Farrell va agrair haver estat premiat en aquesta categoria, però va advertir que “els músics no es poden encaixonar, s'estan movent constantment”. Després, davant la premsa, va tractar d'explicar que el latin jazz està vivint una transformació. “Quan anava a un concert, la meva dona em deia: ‘Vas a un altre d'aquests concerts congui? I jo deia congui? de quins parles? Perquè el latin jazz era congui-congui-congui-con", va dir imitant el ritme.

Aquests van ser alguns dels premis que no es van veure a la televisió. La cerimònia comença en realitat quatre hores i mitja abans de la retransmissió. Amb el teatre Nokia mig buit es van lliurar 71 dels 83 guardons, que toquen tots els racons d'aquesta indústria. Hi ha categories per premiar les notes interiors de l'àlbum, el millor disc d'història, disc de comèdia, disc per a nens, millor edició limitada, millor àlbum de bluegrass, interpretació instrumental, interpretació coral, millor remescla… Premis que es donen cada any i que canvien vides, llancen carreres, tant o més que els importants.

Diumenge un d'aquests guanyadors en una d'aquestes categories perifèriques, Joe Spix, premiat com a director d'art per la portada i presentació de Lighting Bolt, de Pearl Jam, va tocar una fibra antiga quan va donar les gràcies emocionat per rebre un premi al seu treball de portadista “en l'era de la petita miniatura d'iTunes”. En l'era de la petita miniatura, Sam Smith i Beck van ser gegants, un del superèxit irresistible, un altre de la banda artesana del rock.