Antonio Banderas: “Avui comença la segona part del partit de la meva vida”

Antonio Banderas ha fet desenes de pel·lícules, ha rodat amb grans directors i ha viatjat per mig món. Ha conegut l'èxit com ningú, però, malgrat això, hi ha un film del qual tem haver-se perdut els millors plans: “Qualsevol premi s'ha de dedicar, i jo vull recordar a qui potser hagi sofert més la meva passió pel cinema, les meves passions prolongades, els meus compromisos professionals. És la persona de qui em vaig perdre els millors plans, les millors seqüències i que, tot i això, ha estat la meva millor producció. Et dedico aquest premi i et demano perdó, a tu, Stella del Carmen”, va declarar l'actor, aixecant el Goya d'Honor.

El malagueny va començar el seu discurs tranquil però va acabar entre llàgrimes. L'última frase resumia la trajectòria i el caràcter de Banderas: “Ara comença la segona part del partit de la meva vida”. Hi va haver moltes més dedicatòries en les paraules emotives de Banderas, amb el qual es va viure un dels millors moments de la nit. L'actor va rememorar aquell 3 d'agost de 1980 en què va veure per la finestra d'un tren “dues persones que es feien cada vegada més petitones”. El Goya d'Honor recordava així els seus pares, i el viatge que va emprendre de Màlaga a Madrid a la recerca d'èxits i fortuna. Els va aconseguir tots dos i, de fet, el seu periple el va acabar portant molt més lluny, fins a l'altre costat de l'Atlàntic.

Encara que Banderas va confessar ahir que, fos on fos, no oblidava mai els seus orígens: “Cada vegada que acabava un pla, una seqüència, tenia el cap a Espanya. No a Arizona, a Cleveland o Ohio. No, no, no. Per mi, l'important era saber com es veuria la feina que feia a la meva terra, a Màlaga, al meu barri”. Sigui com sigui, han acabant estimant l'actor a mig planeta, començant pels EUA. Encara que allí també va tenir una experiència que li va recordar que els anys passen per a tots, fins i tot per al Goya d'Honor més jove de la història, als 55 anys,: “Estava en un esdeveniment benèfic en què cantava Taylor Swift. Quan va acabar, va passar pel costat de la taula i em va dir: ‘Antonio Banderas!’. Vaig pensar que m'havia reconegut. Però a continuació va afegir: ‘A la meva àvia li encanten les teves pel·lícules'”.

De Mujeres al borde de un ataque nervios a Desperado, de Los reyes del bambo a Átame, moltes de les grans obres en què l'actor va participar feien acte de presència sobre l'escenari, poc abans que Pedro Almodóvar li lliurés el premi. Abans de donar-li el capgròs, el va homenatjar: “Els vuitanta van ser de l'Antonio”. En el seu gran moment, Banderas tampoc no es va oblidar de les desenes de treballadors a l'ombra que fan possible una pel·lícula. “A un costat i a l'altre de l'Atlàntic hi ha gent que no serà mai nominada a premis, fusters, pintors, conductors, especialistes, amb qui he compartit i vull seguir compartint moltes hores”. De fet, confia que a la seva trajectòria li quedi encara molt recorregut: “Si miro cap enrere em veig vell, però si miro cap endavant em sento molt jove”.

En un discurs ben articulat, Banderas va esmentar Machado, Lorca, Cervantes, Unamuno, Berlanga, Saura o el mateix Almodóvar, entre altres, mentre el seu germà Manuel plorava al pati de butaques: “Amb la figura de Francisco de Goya a les mans, sé que els nostres artistes i la nostra cultura són la millor manera de saber el que som i com hem arribat fins aquí”.