José Antich, l’home que va revolucionar ‘La Vanguardia’

Hi va haver dos mesos del 2012 que van trasbalsar la vida de la meva àvia. “La Vanguardia –el seu referent informatiu des que té ús de raó– s’ha tornat independentista!”. La meva àvia té 85 anys, és una senyora de la zona alta de Barcelona. Entre el setembre i el novembre d’aquell any, a la meva àvia l’esmorzar se li posava malament cada dos per tres per culpa de les portades amb estelades i frases èpiques a favor del naixent procés sobiranista. Va estar deu vegades a punt de deixar la subscripció després de 60 anys fidel al seny i moderació dels Godó. No ho va fer perquè no coneix cap altre diari, a banda del 20 minutos que porta del metro la minyona. “Però què ha passat?”, es preguntava l’àvia. José Antich, director d’aquest diari entre el 2000 i el 2013, té la resposta.

A la meva àvia l’esmorzar se li posava malament per les portades amb estelades

Els 75 dies que vam viure bojament els lectors de La Vanguardia van començar el 12 de setembre del 2012 amb la portada del ja històric "Catalunya diu prou" –acompanyat d’un semàfor verd per a Carme Forcadell– i va acabar el 26 de novembre amb el semàfor vermell per a Artur Mas. Un semàfor vermell per a un president de la Generalitat és tan extraordinari com albirar el cometa Halley. CiU, la força d’ordre a Catalunya des de la Transició, s’havia fet independentista i, a més, perdia 12 diputats. Fi de l’experiment, torna La Vanguardia de tota la vida. De l’era Antich hi continuen escrivint opinadors independentistes de pinzellada convergent –Marc-Àlvaro, Rahola, Cardús, Graupera–, però tot és més pausat i la meva àvia torna a esmorzar en pau.

L’oracle del procés

Antich va durar un any més al càrrec. A La Vanguardia el mantenen en una mena d’exili daurat, amb uns articles llarguíssims que escriu sobre el tema que li rota des de París. L’altre exiliat d’or d’aquell moment experimental és Jordi Barbeta, destinat a Washington. Des d’aleshores Antich ha ocupat la posició d’oracle polític de RAC1, el braç independentista del Grup Godó. L’independentisme hiperventilat li té jurada al comte de Godó, consideren que és un enemic acèrrim del procés però obliden que ell és el propietari de RAC1, el mitjà de masses de referència del nou catalanisme desacomplexat. No és res personal, it’s just business.

Les intervencions d’Antich a la tertúlia d’El món a RAC1 s’escolten amb un silenci expectant, com qui porta la bona nova transmesa per les muses del procés. Antich intervé poc als debats radiofònics i de 8TV, però quan ho fa entra en una mena de trànsit reflexiu, com si algú el posseís. S’esplaia amb llargues frases que comencen i acaben invariablement amb el seu so més característic: “eh... eh... eh...”.

“Màquina d’exclusives”

El diari digital El Singular va dir d’Antich que “s’ha convertit en una màquina d’exclusives cada dimarts” a El món a RAC1. Tres exemples de primícies d’Antich: El 25 de març del 2014 va assegurar que el Partit Popular tenia un pla per convertir la diada de la V en una jornada de “confrontació, amb dos pols enfrontats [al carrer]”. Les proves d’aquesta informació no les presenta, i tampoc acaba produint-se cap confrontació durant la Diada. Si l’encerta o no ja no és tan important.

Más información

Pilar Rahola, la mare carbassera

Paco Marhuenda, l’aneguet lleig

Enric Juliana, el punyalet de Lampedusa

Xavier Sardà, el federalista que cau simpàtic

Xavier Sala i Martín, un patriota a TV-3 i a Guinea Equatorial

Toni Soler, l’apuntador de l’imaginari col·lectiu

Arcadi Espada, el patriotisme petulant

Antich va sorprendre el 3 de juny amb una nova superexclusiva: un grup d’empresaris de la tercera via té en marxa un pla consolidat per convèncer Rajoy i Mas de fer un doble referèndum per reformar la Constitució i alhora consultar els catalans sobre la independència. Han passat vuit mesos d’allò i no en sabem res més.

Finalment, el 18 de novembre passat, Antich, també a RAC1, va assegurar que la llista unitària de Mas “progressa lentament però adequadament”. Al setembre l’exdirector de La Vanguardia ja havia anticipat que hi hauria una llista unitària. Per ell, i per CDC, la llista unitària era tan necessària com un sistema potent de calefacció en un pis a Estocolm. En comptes d’estufa de gas natural, ara s’escalfen amb el braser de l’àvia.

Aquell tàndem amb Duran

Antich va mantenir durant la seva direcció una estreta relació periodística amb Duran i Lleida, l’eterna esperança blanca de La Vanguardia. El juny del 2014 Antich va avançar que Duran deixaria la secretaria general de CiU, i que el líder d’Unió volia abandonar la política per motius personals. Duran continua movent la cua. Cada divendres incendia el sobiranisme amb les seves cartes parroquials publicades al seu blog. Vol crear una plataforma federalista de nom Construïm i dilluns passat va ser entrevistat amb gran expectativa a RAC1. “Per què he de ser independentista si mai ho he estat? Intento ser coherent i defensar el que he defensat sempre”, va dir Duran. Antich sí que sembla que ha canviat. La meva àvia, per sort per a ella i per a molts subscriptors veterans de La Vanguardia, no l’escolta a RAC1.