Optimisme actiu

Encara que no han de confondre's les previsions amb els fets, la veritat és que la Comissió Europea té dipositades grans esperances en l'economia espanyola. Segons les previsions comunitàries, Espanya creixerà el 2,3% el 2015, la màxima revisió a l'alça del creixement de l'eurozona. Mentre que per a la resta dels països de la zona la Comissió projecta poques millores, en el cas espanyol aprecia una acceleració en el creixement basada en el progrés de la demanda interna (consum i inversió) al mateix temps que pronostica el final de l'èxit de les exportacions. Tot sembla anar en la direcció optimista que, des de gairebé principis del 2014, patrocina el Govern de Mariano Rajoy.

La Comissió descobreix punts febles; són els mateixos que detecten els ciutadans. L'atur continua sent un factor que soscava el vigor del creixement; la proclamada política d'estabilitat financera no ha aconseguit reduir el dèficit públic als límits compromesos; el deute, en conseqüència, continua creixent. La causa de l'acceleració del creixement és coneguda: la flexibilització laboral va ajudar a una caiguda de les rendes salarials que va permetre, en primera instància, reduir costos per la via dels acomiadaments i mantenir deprimits els salaris després, en bona part per la precarietat. Les reformes econòmiques que celebra la Comissió han permès una sortida relativament ràpida, encara que costosa, de la recessió.

La qüestió ara, després de certificar que l'economia creix i que l'atur continuarà per sobre del 20% almenys fins al 2017, és si ha arribat el moment d'adoptar decisions que afavoreixin una recuperació de les rendes. Un increment salarial, encara que comenci pels mercats que millor han resistit la recessió i tenen beneficis, permetria consolidar la recuperació amb ingressos frescos, que no procedeixin —com sembla que passa en aquests moments, almenys en part— de l'estalvi. Els empresaris tindrien bases més fermes sobre les quals sostenir les expectatives de comandes i la hisenda pública disposaria de més ingressos.

Però el Govern sembla còmodament instal·lat en una posició que podria definir-se com a optimisme immòbil. D'una banda perquè els ajustos han contribuït al creixement —amb independència de qui hagi pagat la factura de l'austeritat— i aquesta circumstància reafirma les seves creences (no s'ha de gastar més del que es té, el sector privat és més eficient que el públic, etcètera). A més, no vol córrer el risc d'equivocar-se en un any electoral. Però aquest tipus de càlcul pot ser perillós: les expectatives de recuperació són certes, encara que no es concretaran per bona part de la població només deixant que el temps passi. Encara hi ha tres milions menys d'ocupats que quan va començar la crisi, la renda salarial està entre el 20% i el 30% de la registrada el 2008 i la protecció social ha disminuït per a àmplies capes de la població. Aquests són els aspectes que cal corregir amb una política econòmica diferent.