La foscor àrtica que va atreure Isabel Coixet

Neva. Isabel Coixet (Sant Adrià de Besòs, 1960) confessa que no aconsegueix treure's de sobre el fred que la va acompanyar en el rodatge de Ningú no vol la nit a Noruega, que l'ha perseguida en la seva estada a Nova York —s'ha mudat a Brooklyn per escriure a quatre mans un guió amb el cineasta Matthew Chapman—, i que des del dimecres a la nit pateix a Berlín, on ahir el seu últim drama va inaugurar la secció oficial a concurs de la Berlinale. Al seu al voltant, vagi on vagi, neva. Per telèfon, poc abans de viatjar a la capital alemanya, mentre passeja pel seu barri novaiorquès a la recerca d'uns guants, Coixet parla sobre Ningú no vol la nit. Se sent el cruixir de la neu pels seus passos. “Vaig passar tant fred en el rodatge que em van acabar posant una cosa al nas perquè m'apropava a la congelació. Ho vaig passar malament. Deu ser el meu nou karma”.

I la cineasta comença a recordar com va rebre el guió de Miguel Barros fa quatre anys. La va emocionar. I com va anar a buscar al Festival de Teatre d'Avinyó Juliette Binoche, l'única capaç d'encarnar Josephine Peary. Una dona, criada en els millors ambients, de tracte una mica altiu (que per això vivia a Washington), que es va convertir en companya habitual dels viatges del seu marit, l'explorador Robert Peary, que es va autoassignar el 1909 el títol del primer que va trepitjar el pol Nord —gairebé ningú no creu avui dia que ho aconseguís—. En aquesta mítica travessia cap a la glòria, Peary va deixar la seva dona i la seva filla a Washington, i Josephine, farta d'esperar, va anar darrere seu, sense importar-li ni les condicions climatològiques ni, per tant, les vides de qui l'acompanyaven. “Ella, de burgesia adinerada i conreada, sentia igual que el seu marit un menyspreu per tots els que no pertanyien a la seva classe. Al final de la pel·lícula entendrà que ha sobreviscut gràcies a aquells a qui ha desdenyat”.

Curiosament, el marit, més preocupat a arribar a un lloc habitat i a propagar la seva gesta, no va anar a rescatar Josephine, perduda en la immensitat polar. “Encara més, posteriorment ella va seguir amb el seu simulacre de vida. Per descomptat, al seu retorn a Washington ja va saber quina classe d'home era Robert. Aquí va començar la seva autèntica nit àrtica. És trist però real: els cònjuges de molts artistes viuen aquesta mena d'existència, al costat de gent que només vol el prestigi i la glòria. Per això jo m'identifico amb la inuit”. I riu. Es refereix a Allaka (Rinko Kikuchi), una esquimal que passarà l'hivern amb Josephine i que salvarà la vida d'una occidental més preocupada per un gramòfon que pels seus congèneres. “A mi em commou la seva innocència, la seva intel·ligència natural i la seva noblesa. És jove, no ximple”.

El film retrata el viatge de Josephine Peary darrere el seu marit, l'explorador Robert

Coixet està encantada amb el seu repartiment. L'aire altiu de Binoche “s'adiu” a la protagonista. “I és prou intel·ligent com per encarar un personatge antipàtic”. L'actriu francesa estima la investigació exhaustiva. “Va examinar dues vegades tots els detalls relacionats amb el seu personatge que es veuen a la pantalla, hem assajat moltíssim”. Pel que fa a Kikuchi, amb qui ja va treballar a Mapa dels sons de Tòquio, juntes van afrontar la seva inuit de forma més emocional: “Vam veure Dersu Uzala i Nanuk el esquimal, d'on Rinko va treure la manera un punt maldestra de caminar de la seva Allaka. I va parlar molt amb una dona interessant de Groenlàndia, erudita dels inuit, la rebesàvia de la qual va ser una de les germanes d'Allaka, i que al final traiem a la pantalla”.

La cineasta prossegueix amb la seva línia ecològica al cinema, tant en documentals com en la ficció, perquè en les seves últimes trames sempre hi ha elements que ens recorden la fragilitat de la Terra i la prepotència de l'ésser humà, especialment l'occidental. “Pels Peary només importa la glòria. El pol Nord és una excusa. És igual. Em preocupa el nostre futur. Sembla que no ens adonem que o ens salvem tots o no ho farem cap”.

A ells només els importa la glòria. El pol Nord és una excusa. Els és igual”

Li agrada la Berlinale: és la seva setena participació en el certamen, sis amb pel·lícula i una altra com a jurat. “M'agrada la implicació de la ciutat, dels seus habitants, en les projeccions. I si aquí no s'hagués vist Coses que no et vaig dir mai, jo no existiria com a cineasta”. A més aquest cop vendrà al mercat berlinès This man, This woman, el drama que la tornarà a reunir amb Penélope Cruz. “Com a molt aviat la rodaré el gener del 2016. És un guió de Frederic Raphael (Eyes wide shut, Dos a la carretera), a qui visitaré quan torni de la Berlinale. Hem modernitzat el llibret. Penélope li traurà tot al personatge, una dona que es troba en un avió a un antic nòvio. El que estic fent amb Matthew també serà llarg termini”. I té pendent d'estrenar Learning to drive, amb Ben Kingsley i Patricia Clarkson.

Mentre, seguirà a Brooklyn, escrivint: “És el més bonic que un pot fer com a artista, encara que jo sóc mestra a dispersar-me redactant”.