Sue Grafton: la lluita de la dama del crim contra ella mateixa

La vida i el projecte vital i literari de Sue Grafton (Louisville, 1940) es confonen com es confon la seva figura amb la del seu personatge, la detectiu Kinsey Millhone. Vital, divertida i aguda, i precisa en les seves respostes, l'escriptora nord-americana, una de les estrelles de BCNegra, presenta a Espanya W de whisky (Tusquets), l'episodi 23 d'una sèrie que s'apropa al final, un periple literari que s'acabarà d'aquí a cinc o sis anys, quan arribi a la Z.

Els lectors acudeixen amb devoció a cada nova entrega de la sèrie de Millhone, una detectiu californiana aparentment senzilla i ingènua però plena de força i caràcter. Ells no s'han cansat, però i la seva autora? “No m'he cansat mai, però he viscut sempre amb la por que això em passés. És una responsabilitat molt gran perquè estic competint contra mi mateixa i lluito per no repetir-me. Quan acabi la sèrie em sentiré alleugerida per haver sobreviscut. He après moltíssim sobre l'ésser humà, sobre lleis, crims i venjança i tot gràcies al meu viatge personal per sobreviure a la meva pròpia histèria i ansietat. Ha estat un repte apassionant i una gran lliçó”.

He après moltíssim gràcies al meu viatge personal per sobreviure a la meva pròpia histèria i ansietat

Els inicis no van ser fàcils i Grafton mira cap enrere sorpresa i amb nostàlgia. “Era molt jove i molt optimista quan vaig començar amb A d'adulteri. La meva intenció ja en aquell moment era fer la B, la C i seguir fins a la Z, però no tenia res, ni contracte, ni res. No tenia ni la certesa que es vengués i, de fet, no va vendre gaire, així que en molts aspectes estava treballant de bona fe, amb l'esperança que els lectors fossin els qui m'ajudessin a arribar fins aquí". Com canvia una autora a través de més de tres dècades amb el mateix projecte? "En cert sentit, quan vaig escriure el primer era més lliure, no ho havia fet abans, no tenia ni idea del que estava fent. He rellegit després alguns d'aquests primers llibres i m'he preguntat 'Com vaig poder fer això?' Se m'ha oblidat tot el patiment que van implicar. M'intimido a mi mateixa quan els llegeixo i em dic: “Merda, no tornaré a ser així de bona”. Aquest petit exabrupte és l'únic rastre en la parla de Grafton dels improperis i les paraulotes que de vegades fa servir el seu personatge. “Ella és una projecció de mi, però no és la Sue Grafton. Quan la vaig crear vaig decidir que fos una dona perquè així podia parlar amb autoritat, no té res a veure amb cap pronunciament polític. Aquestes coses em són igual”, aclareix quan se li pregunta per Kinsey i jo, el llibre mig autobiogràfic mig assaig que va escriure al marge de les novel·les.

Els llibres de Kinsey Millhone se situen en la dècada dels vuitanta i la protagonista es manté en la trentena mentre que la seva creadora i els seus lectors es fan grans. “És estrany, però si l'hagués envellit a raó d'un any per llibre ara tindria 65 anys i no era el millor per a la ficció. Havia de prendre una decisió i el que vaig fer va ser envellir-la un any per cada dos o tres llibres. I és clar que em fa ràbia que ella estigui tan bé i nosaltres ens fem vells”.

Una infància difícil, màgica

Filla d'un pare alcohòlic i una mare depressiva, Grafton no canvia el seu alegre to de veu quan se li pregunta pels seus pitjors records. “Els meus pares eren gent intel·ligent, molt cultes, fills de missioners presbiterians que vivien a la Xina i ells parlaven i entenien xinès i llegien molt. El meu pare era molt treballador. La meva mare era molt depressiva, o tenia un problema d'ansietat i s'automedicava, i això no li va fer bé. Els meus pares no van viure una vida sana, fumaven massa, bevien massa, no feien mai esport. Jo faig just el contrari”. Optimista gairebé fins a un extrem patològic, Grafton mira cap enrere i celebra haver estat una nena desatesa pels seus pares: “A través de la novel·la negra es poden exorcitzar dimonis interiors. La meva infància al costat dels meus pares em va ensenyar molt. Vaig créixer sense gaire supervisió, i això per a un escriptor és genial. I en aquests dies no teníem tele i jo vivia dins de la meva imaginació i jugava al meu món de vaquers i cavallers i dracs i era molt divertit”, assegura amb un etern somriure als llavis.

La meva infància al costat dels meus pares em va ensenyar molt. Vaig créixer sense gaire supervisió, i això per a un escriptor és genial

Tot i que esquiva amb gràcia les preguntes sobre les seves influències literàries i només reconeix els mestres del hard boiled, Grafton entra de ple en l'assumpte de les armes i la violència als EUA. Propietària de dues pistoles que són “a casa, en algun lloc”, l'escriptora confessa que s'ho passa molt bé quan els seus amics de departament del xèrif del comtat de Santa Teresa li deixen disparar als seus camps d'entrenament, però no entén per què la gent vol tenir rifles d'assalt i armes pesants a casa. “Les massacres que han passat als EUA són una cosa esfereïdora, que em deixa sense paraules, però no sé què votaria si hi hagués un referèndum sobre el dret a portar armes”, afirma amb cert dubte als ulls, de tons clars, emmarcats pels cabells blancs i una mica regirats.

El mal està present de manera inevitable en les novel·les de Grafton però ella, com Millhone, és una dona pràctica, poc avesada a les grans teories. “M'agradaria creure que el sistema judicial funciona sempre, però sé que no és així. Entenc el sentiment de moltes víctimes, la necessitat de venjança, que es restableixi un equilibri en l'univers, però els ciutadans no poden anar prenent-se la justícia per la seva mà. Per això, la novel·la negra és perfecta”, assegura amb una senzillesa que sembla agafada del seu personatge.

Immersa en l'elaboració de la següent novel·la, de la qual encara no té títol tot i que avança que pot ser X de xenofòbia, Grafton ha interromput les seves rutines, els seus 12 quilòmetres diaris de caminada i la seva relació epistolar amb els lectors: “M'he escrit amb alguns durant anys i sé quan van néixer els seus fills, com han anat creixent. Però ara estic absorbida per la X. Em queden unes cent pàgines per escriure, de manera que ja estic començant a perfilar el final i, com de costum, estic histèrica, suant, sentint la pressió, però crec que sobreviuré”, assegura entre riures i gesticulant.

Entenc el sentiment de moltes víctimes, la necessitat de revenja, que es restableixi un equilibri a l’univers, però els ciutadans no poden prendre’s la justícia pel seu compte

Això sí, manté el seu costum de viure entre el seu Kentucky natal i Califòrnia pel simple gust de canviar de casa, d'aires, de restaurants. És gairebé l'únic gest excessiu d'una dona que ha venut milions de llibres i que viatja sempre amb el gat, la cuinera i el marit, en aquest ordre.

Defensora a mort del seu projecte, Grafton no pensa vendre mai els drets de Millhone per al cinema o la televisió: “Vaig treballar a Hollywood durant 15 anys. Allà no vens un llibre, vens un personatge i una vegada fas el pas poden fer-ne el que vulguin. En el moment en què un dòlar canvia de mans ja tenen tot el control. No ho faré mai, això. Aquesta és la feina de la meva vida i no veig per què he de donar-hi accés o cedir-ne el control. I, a més, els meus lectors no es posarien mai d'acord sobre qui és més idònia per protagonitzar la sèrie. Si arribés a passar, el 50 per cent es quedarien glaçats, s'enfadarien amb mi”.

Com s'imagina el futur algú que fa més de 30 anys que escriu sobre el mateix? “No sé què faré, però no vull seguir escrivint llibres simplement perquè sí, no és just per al lector. Si la passió dura seguiré, però ja veurem què passa quan hi arribi. Primer haig d'acabar la X, després seguir amb la Y després amb la Z, i amb això ja en tinc per cinc o sis anys. Podries dir-me què faràs en els propers cinc o sis anys? No. Jo tampoc, però hi arribaré”, contesta sense cap mena de dubte, donant per descomptat que guanyarà la batalla contra ella mateixa.