Hidrogenesse: “Ens agrada estar del costat de les coses velles i excèntriques”

"Res és interessant fins que no es fa vell", proclama el duo Hidrogenesse. Sobre aquesta màxima han concebut i han construït Roma, un disc de cançons que tracten sobre coses que són antigues, i que acaba sent una mena de contenidor on es barregen tot tipus de conceptes i personatges. “Gaudim 20 vegades més d'un grup que ens agrada si té una trajectòria llarga”, explica Carlos Ballesteros. Al seu costat, Genís Segarra afegeix que “això es deu al fet que pots sumar tot el que t'han anat donant al llarg del temps. Com a grup, sempre ens ha agradat sentir que estem al costat dels vells. Per a nosaltres, vell equival a excèntric, un concepte que no té a veure amb l'edat sinó amb l'actitud, amb anar al teu aire”. Pocs grups musicals a Espanya van més al seu aire que Hidrogenesse, que operen al marge de qualsevol corrent actual i fins i tot es podria dir que al marge de la indústria. Publiquen els seus discos a través d'Austrohúngaro, un segell que van crear a finals del segle passat per donar sortida a creadors que els agradaven. “Hem editat –explica el Carlos– grups dels quals pensàvem que, si no els donàvem suport nosaltres, acabarien perdent-se per una raó o una altra. Són artistes que no persegueixen tenir una carrera convencional, que no encaixen enlloc més”.

Van batejar el segell després que el Genís llegís una entrevista amb Luis García Berlanga, en la qual el director explicava com aquesta paraula es va convertir en el seu talismà. “Li van preguntar si era conscient que es pronunciava en les seves primeres pel·lícules i va pensar que si seguia apareixent, li donaria sort. Però llavors ja tenia muntada la següent. Així que en doblatge, aprofitant que hi havia una escena en la qual apareixia un carro tirat per cavalls, va inserir la frase "arre, Austrohúngaro!". És un nom que no descriu la música que traiem. També defineix un lloc que només va existir en un temps i en un lloc. Posar al nostre segell el nom d'Austrohúngaro és el mateix que posar al nostre nou disc Roma”. Des d'aquest refugi artístic, Hidrogenesse ha desenvolupat la seva particular obra des d'un flanc alternatiu, generant idees i discursos que fan pensar en ells més com a artistes conceptuals que com a músics. “Mai ens ha atret fer alguna cosa que ja hagi fet abans algú. Volem aprendre a fer coses, o aprendre a oblidar com fer-les i compondre una cançó sense estrofa, sense ritme. Que la tornada arribi quan hagi d'arribar i si estem tocant una part que ens agrada, no tenir pressa per acabar-la. No és que no ens agradi el pop, però potser és que no sabem gaire com fer-ne”.

Aquesta poderosa visió torna a projectar-se a Roma, un disc fet “de coses velles, d'antiguitats i antigalles, de ruïnes”, que és també un concepte de bellesa. “Va haver-hi una època –prossegueix el Genís– en la qual tot el que ens agradava era Roma. Vèiem la torre Eiffel i dèiem, “mira, Roma”; o érem a Mèxic i ens portaven a algun lloc molt guai i dèiem, “mira, Roma”, de tan bonic que era. És un concepte nostre que, com el del vell, no coincideix amb la realitat objectiva”. L'àlbum s'obre amb “Dos tontos muy tontos”, un elogi musicalitzat als duos i les parelles. “Ho veiem com una qüestió darwinista –diu el Carlos–. Els individus que s'agrupen de dos en dos tenen més possibilitats de sobreviure que els que estan sols o formen grups més nombrosos. Aquesta és la nostra teoria de l'evolució”. “Una vegada feta la cançó –afegeix el Genís–, li vam ensenyar a algú i vam voler explicar-l'hi amb la frase que es va convertir en el seu títol. Ens vam adonar que calia anomenar-la així perquè les coses funcionen millor amb humor, perquè si dius que és com Bouvard i Péuchet de Flaubert és possible que no t'entenguin”.

En una comunitat tan avorrida com Catalunya, personatges extravagants com Terenci Moix et donaven la vida”

També defensen el valor dels secrets en una època en la qual tot se sap gràcies a Internet. “De qué se trata i That international rumour parlen de rebutjar la informació –apunta el Carlos–, que és una de les coses més poderoses que pots fer avui. Dir: “No vull saber-ho, no faré clic en aquest enllaç…”. Tampoc falten cançons interpretades en català, cosa habitual en el repertori d'un grup impossible d'encasellar. “Sembla que només es pot fer servir per fer cert tipus de música –afirma el Genís–, i no, el nostre tipus de cançó també es pot fer en català. A més, té un efecte balsàmic combinar llengües diferents fins i tot en una mateixa cançó. Kraftwerk ho feia i a mi m'encantava, sabies el que estaven dient però no sempre ho entenies”.

L'àlbum va començar a cobrar forma el 2009 –i en aquest sentit, també és antic–, però van anar donant prioritat a d'altres projectes, un dels quals va ser Un dígito binario dudoso (2012), el seu particular homenatge a Alan Touring. “Volíem apuntar-nos al seu centenari quan es va celebrar i vam decidir que el nostre disc havia de coincidir amb ell”, diu el Carlos d'un d'aquests estranys casos en els quals l'univers d'Hidrogenesse entra en contacte amb el present tal com el coneixem. No oblidem que van fundar Austrohúngaro el 1999, i davant de l'expectació general per l'arribada d'un nou mil·lenni, ells van decidir avançar cap enrere en el calendari fins a situar-se a principis del segle passat. “Hi havia aquesta paranoia sobre que si els ordinadors es reinicialitzarien a dates impossibles i a nosaltres ens va semblar divertit veure'ns fent els nostres discos el 1900”. El dipòsit legal de Roma està datat el 1915.

Aquesta entremaliadura li encantaria a Terenci Moix, personatge que també apareix a Roma. “Fa uns anys vam poder visitar la seva biblioteca. Hi havia de tot –recorda el Genís–, els llibres d'Agatha Christie que llegia de petit, volums sobre estrelles de Hollywood, reproduccions de piràmides…”. Per a la cançó Moix van utilitzar textos de Terenci del Nil, que al seu torn adaptava textos del Llibre dels morts egipci a la particular idiosincràsia de l'escriptor. “Ens agrada –continua el Genís– per la seva condició d'enfant terrible mediàtic. Quan et fixes en ell, el primer que agraeixes és el personatge; després el llegeixes i el que escriu està a la mateixa altura. En una comunitat autònoma tan avorrida com Catalunya, personatges com ell et donaven la vida. Em recordo de petit, veient aquest senyor tan extravagant dient aquestes coses. Era escandalós sense ser ordinari, molt fi i alhora molt bèstia. La gent popular hauria de ser així”. Igual que Liz Taylor, la mòmia, Sparks i altres fetitxes d'Hidrogenesse, Moix també forma part d'aquest territori imaginari que és Roma.