Futbol, poder, delictes i novel·la negra: un pòquer perfecte

“El millor moment per cometre un crim és durant un partit de futbol perquè ningú se n'assabenta” , assegura l'escriptor peruà Santiago Roncagliolo. L'autor de Pena máxima (Alfaguara) també ha subratllat en diverses ocasions que la literatura s'ha oblidat del futbol. La seva novel·la no és futbolística, però està, com la vida mateixa, travessada pel futbol. Després de l'escàndol dels suborns de la FIFA, el Moggigate a Itàlia, el procés derivat del fitxatge de Neymar, el cas Messi o les sospites sobre la compra de partits a Espanya, els delictes comesos al món d'aquest esport agafen especial rellevància. El poder i la presència amenaçadora de determinats grups ultres completen un panorama poc afalagador. La novel·la negra s'ha bolcat de ple a pagar un dels deutes tradicionals de la literatura, i BCNegra dedica un dels seus actes centrals d'aquest dijous a tractar la qüestió. Parlem amb alguns dels protagonistes i amb els escriptors que s'atreveixen amb el costat fosc –i de vegades criminal– del futbol.

“No crec que la corrupció estigui matant el futbol, tret que parlem de la FIFA”

Per què fins ara ningú li havia dedicat l'atenció que mereix? “Crec que, d'una banda, hi havia un punt despectiu a l'hora d'escriure sobre futbol, tot i que molts escriptors en fossin aficionats. Al mateix temps, la novel·la negra es considerava un subgènere. La dignificació dels dos àmbits s'ha produït alhora”, assegura Leandro Pérez, autor de Las cuatro torres (Planeta), un llibre sobre l'especulació i les martingales del futbol.

La corrupció en el món del futbol té solució? "La corrupció és tan antiga com la llei del fora de joc", explica Horacio Convertini, guanyador del premi Extrem Negre BAN 2013 (Argentina) amb la seva novel·la El último milagro. “No crec que la corrupció estigui matant el futbol, tret que parlem de la FIFA”, assegura, sempre provocador, l'escocès Philip Kerr. Futboler sense remei, fan incondicional de l'Arsenal, Kerr acaba de publicar Mercado de invierno (RBA), possiblement l'aproximació més precisa fins al moment a aquests problemes. En una conversa amb EL PAÍS plena de crítiques a la FIFA, Kerr assenyala un dels grans problemes del futbol: els diners i els salaris dels jugadors. “Els clubs no podran seguir a aquest ritme i els aficionats tampoc podran aguantar per sempre l'augment del preu de les entrades”, afirma tocant el punt feble del sector. “D'aquí a 20 anys el futbol serà irreconeixible”, assegura abans d'admetre que no sap en quin sentit. “Pot ser que la incorporació definitiva dels EUA a l'espectacle canviï l'esport, però em fa l'efecte que el que farà serà accentuar el poder dels diners en el futbol”.

La màfia i la llei del silenci

En la seva pitjor versió, el futbol copia els codis del món del crim. Els diners ingents que arriben de les apostes generen un altre perill. La compra de partits està a l'ordre del dia i esquitxa jugadors, tècnics i directius. Però ningú sembla que hi vulgui fer res. “Es necessiten testimonis que corroborin que es va actuar de manera il·lícita. I aquests testimonis són dins. Però, qui és el valent en actiu que delata el seu equip o exequip? Seria la sentència de mort a la seva carrera”, explica Paz Castelló, autora de La muerte del 9 (edicions Turpial), una visió crítica d'aquest submón en forma de novel·la negra. Com a antiga cap de premsa de l'Hèrcules, un dels equips implicats més de ple en un cas de compra de partits, Castelló sap del que parla.

La violència ha envaït el món del futbol des de sempre. El fenomen, que va viure els seus pitjors moments a Europa als anys vuitanta, segueix molt viu a Amèrica Llatina, especialment a l'Argentina. Convertini, que aprofundeix en el problema del poder de les barras bravas a El último milagro, parla d'una situació inquietant, d'organitzacions que no tenen res a envejar a la cosa nostra. “Les barras són utilitzades com a força de xoc per sindicalistes i polítics en l'àmbit nacional i provincial. I són alfils decisius en la política interna dels clubs, ja no es tracta només de regalar entrades o pagar viatges. Els cedeixen el control de les parades de menjar a l'estadi, dels estacionaments d'actuacions i han existit casos en què les barras van passar a controlar les divisions menors d'alguna institució. I en aquest joc d'extorsions també cauen jugadors i entrenadors, els qui paguen peatge perquè no els insultin a la primera derrota. Els líders de les barras, són, de vegades, treballadors públics amb salari i estabilitat laboral garantida”.

Diners, poder i perdó, trio mortal

El capital arriba en massa des de tots els racons del planeta. Primer van ser els oligarques russos i els prínceps de les monarquies petrolieres i ara són els magnats xinesos. On hi ha diners hi ha corrupció i en cap lloc hi ha més diners que en el futbol, coincideixen a assenyalar tots els entrevistats.

“Les ‘barras bravas’ són utilitzades com a força de xoc per sindicalistes i polítics en l'àmbit nacional i provincial”

“El futbol no viu en una bombolla”, afirma Leandro Pérez. “Però aquest tou de diners fa que s'expandeixi més i hi hagi més històries relacionades amb els fitxatges, amb l'especulació, l'enginyeria financera”, afegeix. Carles Quílez, exdirector d'anàlisi de l'Oficina Antifrau de Catalunya, periodista i escriptor, posa els seus anys d'experiència contra aquesta anomenada enginyeria financera al servei de qui el vulgui escoltar: “El nivell de corrupció és similar al d'altres àmbits, incloent-hi el polític. Els nostres esportistes defraudadors actuen a títol individual, assessorats, aquests sí, pels mateixos que assessoren, a títol col·lectiu, grans estructures polítiques. Sempre són els mateixos”, assenyala. L'autor de Manos sucias (Alrevés) avisa que el futbol no deixa de pervertir-se i posa la seva atenció en un problema clàssic i ignorat fins al cas Neymar: les comissions dels fitxatges. “És clar que s'inflen els fitxatges amb comissions grotesques, però fem veure que no ho veiem perquè els clubs juguen, de fet, amb els nostres sentiments i les nostres debilitats”, explica. “El cas Messi no ha servit de res. Només exemplifica la presó”, acaba.

Davant d'aquests excessos, l'aficionat mira cap a una altra banda sense immutar-se i busca refugi en la ficció i l'espectacle. Perdona. “L'ésser humà, posat en mode aficionat de futbol, viu en estat d'ingenuïtat. És un sentiment que ens iguala a tots. En la seva infància han comprat el producte i no hi ha manera que acceptin que es tracta d'una poma podrida”, assegura Convertini, “que cultiva aquesta passió malsana” i l'amor que sent pel San Lorenzo, confessa, treu el pitjor d'ell.

Els fitxatges s’inflen amb comissions grotesques, però fem veure que no ho veiem perquè els clubs juguen, de fet, amb els nostres sentiments i les nostres debilitats”

Hi ha profundes aproximacions a tots aquests problemes (El lado sucio del fútbol, diversos autors, Planeta, és un dels grans exemples), altres menys crítiques i molt més literàries (Tres actos y dos partes, Giorgio Faletti, Anagrama) i altres inclassificables, com la novel·la que va publicar Javier Tebas, president de la Lliga, sota l'ingenu i voluntariós títol d'El futbol no és así (Tropo), però sembla que la immersió del gènere negre en aquest àmbit no ha fet més que començar. “La novel·la negra és un terreny de joc molt adequat per endinsar-se en aquest món. El futbol no es juga només al bar o al camp, sinó que és un espectacle que s'estén a altres àmbits i el de la literatura, que no està explorat, té tot el seu interès”, insisteix Leandro Pérez, que, després del seu debut, té preparades diverses novel·les més sobre el tema.

La pregunta sobre com serà el futbol en 20 anys genera gairebé tants dubtes com el de quin serà l'estat de la novel·la negra llavors. L'escriptor Ernesto Mallo deia aquest dimarts a Barcelona que el crim no és un virus extern a la societat, sinó una cosa que li és intrínseca i, per tant, inevitable. Si aquesta mateixa societat planetària té com a altar el futbol i com a déus els jugadors, sembla difícil que es pugui escapar del costat fosc. La novel·la negra té un bon terreny per triomfar durant les properes dècades.