‘Ciberpelacanyes’ i sobrevalorats

Les paraules no són de ningú en particular, i tots utilitzem el patrimoni de les que estan disponibles en la nostra llengua. Però sovint passa que algunes paraules, a causa de l'ús que en fem, afegeixen al seu significat original una connotació específica que acaba convertint-les en representatives d'alguna cosa, en símbol verbal d'una actitud que pot merèixer la pena prestar-hi alguna atenció crítica. Això passa, per exemple, amb l'adjectiu “sobrevalorat”. Comencem per assenyalar que poques vegades l'utilitzem per aplicar-nos-el a nosaltres mateixos, sens dubte perquè no volem tirar pedres sobre la nostra pròpia teulada. En canvi, ens resulta fàcil servir-nos d'aquesta paraula per fer referència a altres persones o als seus treballs.

Així doncs, és freqüent que alguns crítics, en tornar temps després sobre una obra que en el seu moment va tenir un èxit notable, s'hi mostrin desdenyosos. Potser pensen que el seu menyspreu constitueix una desqualificació elegant que no es rebaixa a entrar en el contingut dels errors de les valoracions inicials, limitant-se a insinuar una profundíssima disparitat de criteris amb l'opinió fins aleshores dominant. Fixeu-vos que el sol fet de col·locar-se en aquesta posició constitueix un gest d'una supèrbia gairebé satànica. El desdenyós, amb una única paraula (“sobrevalorat”), dóna a entendre que, si s'ho proposés, en tindria prou amb ell tot sol per posar en qüestió (i en dificultats) les opinions, sense fonament, del gruix de la societat.

Però el recurs retòric té les seves limitacions. Un pot mantenir el posat displicent de qui aparenta estar al corrent mentre hi hagi la possibilitat que la bona opinió que es tenia d'un autor o una obra en realitat poc consistents, responia a una moda passatgera, a una operació editorial, al poder acadèmic de l'autor o una altra causa anàloga. És un fenomen prou conegut, per reiterat, la glòria evanescent aconseguida per molts escriptors, músics o artistes, considerats com a autèntics clàssics pels seus contemporanis, i que després han caigut en el més absolut dels oblits.

No obstant això, i pel mateix raonament, a mesura que augmenta el nombre de lectors, crítics i estudiosos que al llarg del temps i sense els condicionaments esmentats que podrien ennuvolar el seu judici perseveren a valorar com a rellevant —i ja no diguem important— un determinat escriptor o pensador, les possibilitats de quedar en evidència qualificant-lo de “sobrevalorat” creixen en idèntica proporció, fins a col·locar l'agosarat que s'atrevís a emetre aquesta desconsideració en el terreny del més absolut ridícul. Seria el cas, imaginen, d'algú que assenyalés, contravenint completament la crítica universal, que Platón, Mozart, Shakespeare o Flaubert estan sobrevalorats. Es comportaria com el borratxo de l'acudit que agafa l'entrada equivocada de l'autopista i a continuació s'escandalitza per la quantitat de vehicles que, segons ell, circulen en contradirecció.

A Internet pul·lulen blogs en què es pontifica amb una desimboltura i una barra sorprenents

Fa temps que aquestes actituds, que fins ara es produïen gairebé exclusivament en l'àmbit de la crítica o en l'àmbit acadèmic, semblen haver-se estès cap a altres territoris, en els quals comencen a resultar freqüents. A Internet, per exemple, al costat de blogs en els quals els seus titulars exerceixen la crítica com a autèntics franctiradors al marge d'interessos polítics, editorials, universitaris o de qualsevol altre signe, hi pul·lulen aquells altres en els quals es pontifica amb una desimboltura i barra certament sorprenents. Tant és així que la primera impressió que en trauria un lector despistat i no massa informat és que ha ensopegat amb les opinions del més acreditat especialista mundial en la matèria.

Potser per això la clamorosa absència de respostes que els seus comentaris reben, o el nul ressò obtingut per les seves grandiloqüents proclames, estigui en l'arrel d'una reacció que, per més comprensible que resulti com a debilitat humana, no deixa per això de merèixer una reprovació. Perquè és en aquest tipus de blogs en què trobem de nou, però amargada notablement, l'actitud irrespectuosa que comentàvem al principi. En ells el lector té pràcticament garantit que els escriptors actuals més destacats, els filòsofs coneguts per algú més que pels seus col·legues, els poetes que han aconseguit trobar-se amb els seus lectors, els músics d'algun èxit i, en general, tot aquell que hagi aconseguit un mínim reconeixement públic, rebrà el (des)qualificatiu de “sobrevalorat” per part del responsable del blog, indefectiblement algú sense la menor autoritat intel·lectual ni mèrit contrastat.

Per això potser hauríem de reservar el terme bloguer per aquells que són capaços de pensar i escriure amb completa llibertat i intel·ligència crítica, deixant el de ciberpelacanyes o un altre qualificatiu semblant: s'admeten suggeriments- per als qui, amb tota probabilitat, tenen la llengua llarga, i que almenys, haurien de tenir l'elemental cortesia de no anar-la exhibint, obscenament, davant l'univers món.

Manuel Cruz és catedràtic de filosofia contemporània a la Universitat de Barcelona