Un eclèctic de la política

José Manuel Lara va ser sempre un empresari proper al poder. La talaia que li van donar la presidència del seu conglomerat, de lobbys com el Cercle d'Economia o l'Institut de l'Empresa Familiar o la seva participació en fòrums com el Puente Aéreo van mantenir un fil directe amb les principals institucions de l'Estat. Tot i que se li atribueix més proximitat al PP, Lara va ser un empresari políticament eclèctic. Prova d'això és que ostentava alhora la Creu de Sant Jordi (2007) o l'Orde al Mèrit de la Guàrdia Civil (2012), que va compatibilitzar alhora la propietat del diari La Razón amb una participació a l'Avui i que va englobar al seu grup dues televisions com Antena 3 i La Sexta. La seva proximitat al poder polític no el va privar privar mai de dir el que pensava, i ja el 2007 va advertir del “perill de divorci” entre Catalunya i la resta d'Espanya. En els últims anys, va ser especialment crític amb les posicions sobiranistes d'Artur Mas i l'estratègia que va adoptar respecte a Catalunya Mariano Rajoy, i fins i tot va amenaçar d'endur-se les seves empreses a Conca en cas que la independència prosperés.

La influència de Lara sobre els polítics es remunta a quan era jove. Fonts que han treballat prop de l'empresari expliquen la seva amistat amb l'exministre Pío Cabanillas quan aquest militava a l'UCD. Però també sopava amb freqüència amb José María Aznar i va mantenir bones relacions amb José Luis Rodríguez Zapatero. Va ser en una reunió del Cercle d'Economia al maig de 2008 quan els micròfons van gravar una conversa entre l'editor i Zapatero en la qual el primer l'aconsellava sobre com afrontar davant els mitjans la crisi econòmica. “No parlis tu, que parli [l'exministre d'Economia Pedro Solbes]. No et cremis tu perquè pots quedar malament sent el president”, li va etzibar Lara. També mantenia bones relacions amb Juan Carlos I, que no dubtava a consultar i rebre l'empresari per conèixer de primera mà la situació generada a Catalunya en els últims anys.

Lara va fer gala del seu eclecticisme polític en nombroses ocasions. “Soy catalán, però també sóc espanyol”, va dir a la presentació dels Premis Planeta 2012. “Sóc perico, però no anticulé”, va assegurar en una altra ocasió. No obstant això, aquesta heterodòxia no el va privar mai d'exposar els seus arguments en públic. I això formant part d'un empresariat, el català, que sempre s'ha distingit per mantenir un perfil públic molt baix. Sota la seva presidència, el Cercle d'Economia va emetre el 2007 un document en el qual demanava “autocrítica” a la societat civil catalana en lloc de culpar sempre Madrid. “Estem perdent centres de poder i de decisió econòmics i hem de ser exigents amb nosaltres mateixos”, va dir llavors. Aquesta crítica no el va fer enrere, no obstant això, d'anar l'endemà a Madrid i advertir del “perill seriós de divorci” entre Catalunya i la resta d'Espanya a causa d'una situació en la qual els catalans se sentien “maltractats a l'Estat espanyol”.

Des del principi, l'editor ho va tenir clar: "La independència és impossible i ho saben tots"

Aquesta intervenció ha estat recordada sovint per l'editor català des que al setembre de 2012 fracassés la reunió entre Mas i Rajoy que va portar al primer a convocar eleccions anticipades i a assumir postulats independentistes. Aquest mateix mes Lara revelava a la ràdio el que ja havia traslladat a Mas uns dies abans. “Jo ho tinc més fàcil que ningú. No hi ha cap negoci editorial que tingui la seva seu en un país estranger que parli un altre idioma. És absurd. La seu se n'hauria d'anar a Saragossa, Madrid o Conca”, va declarar Lara, aixecant una tremenda polseguera política. Des del principi, l'editor ho va tenir clar: “La independència és impossible i ho saben tots”. I va advertir als uns i els altres: “Una altra guerra del cava deixarà morts i ferits greus”. No obstant això, Lara sempre va repartir les culpes a tots dos executius, a Mas i a Rajoy. Al primer per envoltar-se de mals consellers, i al segon per aprovar lleis com la d'Educació. I a tots dos, per “jugar amb els sentiments” de la ciutadania. “És molt perillós jugar amb el nacionalisme català i despertar l'antinacionalisme català a Espanya”. El desassossec, al final, el va portar a suggerir a la classe política que es tanqués en un “frenopàtic” per discutir.