Márkaris i Jaritos davant Syriza

Hi ha personatges que han necessitat el cinema per arribar, no a la glòria literària, on ja eren ben lliures, sinó al gran públic. El Marlowe de Humphrey Bogart o el Ripley de Matt Damon no van afegir estrelles al firmament de Raymond Chandler o Patricia Highsmith, que ja brillaven amb suficient llum pròpia, però sí una projecció massiva que els va fer adorables, temuts o estimats.

No obstant això, hi ha altres personatges que no han necessitat el cinema. Només una crisi.

El comissari Jaritos, l'entranyable policia creat per Pétros Márkaris, ja ha guanyat més empatia per com s'ho fa per arribar a fi de mes que per la seva manera de resoldre els crims. L'autor grec (Istanbul, 1937) va aconseguir aquesta màgia mediterrània que comparteix amb el Carvalho de Vázquez Montalbán o el Montalbano de Camilleri. És a dir, saber crear un investigador proper, humà, amb la dosi suficient d'humor i de neurosi en la seva rutina per convertir-se en algú molt lluny del tipus solitari penjat del whisky en una barra dels barris baixos de Los Angeles. Per això ens pot interessar més preguntar a Jaritos que al seu autor, que aquests dies és a l'Hay Festival de Cartagena de Indias (Colòmbia). Per començar.

Pregunta. Què espera Jaritos de la Grècia de Syriza?

Resposta. Res. Ell és conservador i mai està satisfet amb res, sempre s'està queixant de tot. Recordem que ve de la regió fronterera amb Albània, molt castigada per la guerra i la pobresa, i l'única manera que tenia de fugir-hi era entrar a l'acadèmia de policia. És el que va fer, però segueix sent conservador. Ell, la seva dona i la seva filla han fet molts sacrificis per sobreviure. Com els grecs. Per això no esperen res.

P. I Márkaris? Què espera Petros Márkaris de la Grècia de Syriza?

No sóc entusiasta amb el nou govern, mai he donat suport a Syriza. No s'acaba Jaritos, ni s'acaba la crisi, s'acaba el Jaritos de la crisi

R. No sóc entusiasta amb el nou govern, mai he donat suport a Syriza. Primer per la confusió: és un partit confús, cada líder t'explica una història i contradiu tots els altres, hi ha molts grups i tendències diferents. Segon, per haver pactat amb la ultradreta. Si ets d'esquerres no pots pactar amb l'extrema dreta i deixar de banda la ideologia. Han demostrat que per a ells la prioritat és la política contra la troica, que els uneix tots dos, i no tot a Grècia és economia. Com afrontaran l'educació amb l'extrema dreta, la política amb Turquía o la immigració? 

Això és el que preocupa Márkaris, d'esquerres confés, que fuma en pipa i beu un cafè negre mentre fuig de la calor humida de Cartagena de Indias, on és una estrella de l'Hay Festival. Quan va començar la crisi, l'escriptor grec va canviar de registre i va decidir arromangar-se amb una trilogia que ha arribat a un quart llibre, Hasta aquí hemos llegado (Tusquets, a l'abril a Espanya), i que s'ha guanyat el cor del lector europeu.

P. Per què s'acaba?

R. No s'acaba Jaritos, ni s'acaba la crisi, s'acaba el Jaritos de la crisi. Mai m'havia involucrat emocionalment en les meves novel·les, amb l'excepció de Muerte en Estambul, i en aquesta sèrie ho he fet. Ha estat difícil, estic esgotat. No hi ha cap família que no tingui greus dificultats, la meva també. I escoltar i escriure sobre això no és fàcil, estic exhaust. Hi he posat molt de mi. S'ha acabat.

P. I per què ho va allargar llavors? Per què la quarta?

R. Em vaig adonar que havia abordat la banca, l'evasió fiscal i la generació dels polítics que ens han ficat en això. Em faltava la gent. La quarta és sobre la gent normal i corrent. 

Gent normal i corrent. Pur caviar en boca d'un escriptor que va fer bingo quan va voler crear el seu personatge. Dentista o policia? Ambdues opcions encaixaven en el protagonista tossut que buscava, però el dentista no generaria simpaties, explica rient. Hi va donar voltes. Policia. I no un de solitari, dur i irreal. No al Mediterrani, on un poli és una persona senzilla, vol tenir família, fills, odia estar sol. I on el lector vol identificar-se, no amb un agent, sinó amb la seva família sencera. Per concebre Jaritos, la seva dona i la seva filla va mirar cap a dins, va mirar a prop, a la recerca de l'home comú, i va trobar el seu propi pare. La seva mare. La seva filla. D'ells va robar els traços que han convertit aquesta família en la qual tots poden trobar-se en arribar a casa. La que veu com li retallen el sou, la gent del seu voltant perd la feina i s'estreny el marge de visibilitat en el futur. La que sobreviu a això amb imaginació, amb unitat i amb cert humor. La Grècia que avui s'ha despertat sense somnis.

P. Què ha passat?

R. Els grecs sempre han sabut sobreviure en la pobresa, tenen una cultura de supervivència en la pobresa i això s'havia acabat. Els valors ja no hi eren.

P. Quins eren aquests valors?

R. Ser decents i saber ser feliços amb poc, es tractava d'això. N'hi havia prou de cantar rebetika, el folk de la gent comuna, i beure's un ouzo per ser els més feliços del món. Sabíem ser pobres i feliços. Però ho vam fer tot malament. Els grecs van deixar que dues famílies ens governessin, es van cometre molts errors, hi havia diners, es va crear un sistema clientelar i això és la nostra responsabilitat. Va arribar el somni del segon pis. Tots volien una casa de dos pisos. Es van endeutar i quan va arribar la crisi van haver de retallar en menjar i roba per pagar la hipoteca. Amb els valors perduts. Hem perdut cinc anys perquè la gent no estava preparada.

P. Han tornat els valors?

R. Els joves s'han adonat que cal lluitar, comencen a inventar les seves possibilitats, a construir empreses, són excel·lents amb Internet, s'ajuden, ajudar-se és el seu nou valor. I tenen una cosa en comú: no creuen en política. No volen sentir parlar gens de la política.

Armeni per part de pare, membre de la minoria grega d'Istanbul per part de mare i educat en alemany, Márkaris ho té tot per afirmar que el que avui viu Grècia no és solament una crisi grega, sinó europea. No és solament responsabilitat grega, sinó europea. I no es resol amb divisió, sinó entenent el que és diferent, buscant el consens. Però l'optimisme ara mateix a Grècia, diu parafrasejant Heiner Müller, és solament falta d'informació. I el pessimisme? És ignorar la Bíblia perquè, riu, “l'univers es va crear del caos”.