Prohibit parlar de sants i màrtirs?

El meu any nou va començar amb una generosa invitació per parlar de sants i màrtirs llatinoamericans a la Casa Amèrica de Catalunya i a la parròquia barcelonina de Sant Medir: monsenyor Romero, arquebisbe de San Salvador (El Salvador), assassinat el 1980, proper a la canonització pel Vaticà i ja canonitzat pel poble, i Ignacio Ellacuría, teòleg i filòsof assassinat pel sanguinari batalló Atlacatl de l'exèrcit salvadorenc el 1989. Santedat i martiri: temes molt cristians, teològics i en sintonia amb el context: en un districte anomenat Sants, en un lloc religiós amb nom de sant, Sant Medir, i sota la imatge del màrtir Jesús de Natzaret. No obstant això, davant la sorpresa de tothom, l'arquebisbe de Barcelona, el cardenal Lluís Martínez Sistach, va ordenar “taxativament”, afirma el rector Enric Subirà, prohibir la conferència.

Al final, va acabar celebrant-se en un local d'Esquerra Republicana, sota l'emblema del partit independentista i amb la participació d'un públic nombrós, convocat per la figura d'Ellacuría, que dies abans del seu assassinat va rebre a Barcelona el Premi Alfons Carles Comín, concedit a la UCA, i potser també pel reclam de la prohibició episcopal.

Prohibir que un teòleg parli de sants i màrtirs en un espai catòlic, no resulta contradictori? En aquest cas sembla que no. No és que a l'arquebisbe de Barcelona no li agradés que es parlés de sants i de màrtirs, sinó d'aquests sants i màrtirs, Romero i Ellacuría, assassinats per haver optat pels exclosos, haver condemnat la repressió militar de l'exèrcit salvadorenc contra el poble, haver denunciat l'acumulació de la riquesa en molt poques famílies i haver defensat la pau i la justícia per la via de la negociació. Per això els van matar, no per haver recitat el credo de Nicea! “No conec ningú”, deia Albert Camus, “que hagi donat la seva vida per defensar l'argument ontològic de sant Anselm”. Jo tampoc.

Per Sistach, aquests sants i màrtirs potser siguin incòmodes, perquè avui criticarien la seva manera autoritària de governar l'Església de Barcelona, el seu allunyament del poble i la seva submissió, en aquest cas almenys, a l'organització Germinans germinabit, que li va exigir la prohibició de la conferència. És possible que a ell li agradin més els sants d'upa, conforme a la seva condició de príncep de l'Església com a cardenal que és.

Potser li hauria resultat menys incòmode que jo hagués parlat de política catalana

Potser li hauria resultat menys incòmode que jo hagués parlat de política catalana. Però no era això el que m'havien demanat. Normal! Un castellà vell —sóc de Palència— parlant de política catalana sense ser expert en la matèria resultaria, com a mínim, pintoresc. Això ho deixo al cardenal que, com a bon eclesiàstic en exercici, pot fer-ho amb més competència.

Succeeix, a més, que a qui va prohibir la conferència sobre Ellacuría va ser al director de la càtedra de Teologia i Ciències de les Religions de la Universitat Carlos III de Madrid, editor i coautor de tres llibres sobre Ignacio Ellacuría, l'últim Ignacio Ellacuría. Utopía y teoría crítica, editat juntament amb Luis Alvarenga, en la qual col·laboren professors de la Universitat Centroamericana (UCA), d'on va ser-ne rector, i d'altres universitats. És incompatible per a l'arquebisbe de Barcelona la feina pastoral amb el saber universitari? Un professor universitari no pot parlar en un espai sagrat? Torna a declarar renyides l'Acadèmia i l'Església, com va fer el teòleg Tertulià (160 a.C.-220 a.C.)?

Segons el meu parer, amb la prohibició, l'arquebisbe ha comès almenys quatre “agressions”, no cruentes certament, però no per això menys greus: contra Ignacio Ellacuría, prestigiós universitari i intel·lectual reconegut internacionalment, que a més va ser assassinat per defensar la democràcia, la justícia i la llibertat a El Salvador; contra la Universitat Carlos III en vetar-me com a professor; contra la càtedra de Teologia i de les Religions que porta el nom d'Ignacio Ellacuría, i, potser la més important, contra la llibertat d'expressió.

Segons les meves informacions, Sistach és un dels homes de confiança del papa Francesc per dur a terme la reforma de l'Església a Espanya. Però mal servei fa a aquesta causa amb actituds repressives de la llibertat d'expressió i del pluralisme religiós com aquesta. Ara entenc una mica més bé la seva actitud ancorada en el model eclesiàstic de Joan Pau II i Benet XVI. La reforma de l'Església de Francesc no ha passat els Pirineus.

Acabo de rebre un WhatsApp que diu: “Juanjo, el bisbe no et vol, però els catalans tu saps que sí. Una abraçada”. Em quedo amb aquest missatge.

Juan José Tamayo és director de la càtedra de Teologia i Ciències de les Religions Ignacio Ellacuría de la Universitat Carlos III de Madrid i editor, amb Luis Alvarenga, d'Ignacio Ellacuría. Utopía y teoría crítica (Tirant lo Blanch, 2014)