Syriza: un crit a favor de la política

Els grecs han estat els primers a trencar el model bipartidista cada dia més excloent que predomina a Europa; han estat els primers a demostrar que la capacitat d'intimidació dels qui manen a la Unió –la famosa troica– no és absoluta (s'ha de recordar que la primera reacció d'Angela Merkel a la convocatòria d'eleccions va ser assenyalar a Grècia la porta de sortida d'Europa), i han posat de manifest que el model tecnocràtic de substitució de la política pel discurs dels experts, que busca un sistema d'enquadrament de la ciutadania més que de participació, no ha calat.

Dit d'una altra manera, els grecs han recordat que la política continua sent necessària, que els ciutadans volen sentir-se partícips d'un projecte, volen saber a on es pretén anar i amb quins objectius, volen expectatives, i volen tenir la sensació que existeixen, que es reconeix la seva paraula i que se l'escolta. El discurs de la por no ha triomfat aquesta vegada a Grècia. Els titulars de la premsa europea insisteixen en les incògnites que obre l'arribada de l'esquerra radical al poder. Tan restrictiva és la democràcia europea que es veu incapaç d'integrar un grup com Syriza? Tan estrets són els límits de la possibilitat a Europa? Podem parlar realment de democràcia si es veu Syriza com un cos estrany i la seva presència, com un perill?

Amb les diferents variants del sistema bipartidista, s'ha generat a Europa una democràcia de zones temperades (cal tenir en compte que ja no es parla de dreta i esquerra sinó de centredreta i centreesquerra) en què tot el que no se situa a la via central només s'admet a condició que no governi. Grècia ha trencat aquest tabú. El bipartidisme es veu desbordat. En uns països, per la dreta; en uns altres, com Grècia i Espanya, per l'esquerra. Els governs estan més pendents dels mercats que els financen que dels ciutadans que només voten cada quatre anys. I els grecs han volgut recordar-los a qui es deuen.

Centredreta i centreesquerra, deixant que l’economia engolís la política, han entregat moltes bases als moviments sorgits a banda i banda de l’espectre

Els grans partits i, especialment els socialdemòcrates, paguen el preu d'haver renunciat al discurs polític i al debat ideològic en benefici d'una idea determinista de l'economia. Per la dreta, com a defensora natural del statu quo, les conseqüències poden ser conjunturals i limitades. Per l'esquerra, que és a qui correspon mantenir vives les opcions alternatives (i no una simple alternança de cares per a polítiques gairebé idèntiques), el trist destí del Pasok ha de ser motiu de reflexió. No és impossible que, en determinats països, la socialdemocràcia clàssica caigui en la rellevància: se l'ha guanyat a pols amb unes polítiques que, en paraules de Michel Feher, “els han valgut la desaprovació de les seves víctimes sense que això els hagi fet guanyar la gratitud dels seus beneficiaris, els quals no deixen de retreure'ls la seva falta d'entusiasme”.

Els uns i els altres, centredreta i centreesquerra, deixant que l'economia engolís la política, han entregat moltes bases als moviments sorgits a banda i banda de l'espectre. Què és el que ha permès a Syriza fer el salt? Esgrimir banderes a les quals la dreta i l'esquerra tradicionals van renunciar. La bandera de la democràcia, davant d'uns partits que fan d'ella un espai protegit que no admet redistribució de poder. La bandera de la dignitat dels ciutadans, intimidats i humiliats pels poders exteriors que pretenen decidir per ells. La bandera de la igualtat i de la cohesió social davant d'uns poders indiferents als efectes letals de les polítiques d'austeritat. I fins i tot la bandera del país, al qual ningú ofereix un horitzó mobilitzador, unes expectatives compartides que permetin començar a sortir del marasme.

Les eleccions gregues han coincidit amb la convenció del Partit Popular. Mariano Rajoy ha renunciat una vegada més a presentar un projecte polític. S'ha limitat a insistir en el discurs de la por: “No podem jugar a la ruleta russa”. L'obstinació d'Aznar a reiterar la importància de la política, de saber on s'està i on es vol anar, com a condició indispensable per voler guanyar, va ser estèril. Rajoy va fer seu l'eslògan de Pablo Iglesias: “O nosaltres o Podem”, o l'statu quo o el caos. No hi ha discurs, només adversari. Una manera d'entregar a Podem la iniciativa i la paraula. L'èxit de Syriza tindrà continuïtat o no, però és una invitació a mobilitzar-se contra l'estancament del procés europeu i les fractures profundes provocades pels sistemes bipartidistes nacionals amb el trencament dels equilibris socials amb una austeritat sense horitzó. Partits com el PP i el PSOE paguen el molt que es van esforçar a minimitzar la política, a desprestigiar l'Estat com a ineficient, a convertir l'economia en horitzó ideològic únic i a reduir el ciutadà a la condició de nif (competidor, consumidor, contribuent). En certa manera, l'èxit de Syriza és un crit a favor del retorn de la política.