Un repte per a Europa

La rotunda victòria de l'esquerra radical de Syriza a les eleccions avançades d'ahir suposa una gran novetat a l'Europa comunitària. I comporta tres factors dels quals els vencedors, la ciutadania grega i el conjunt de la Unió Europea s'han de sentir orgullosos. Tot i que, pel seu caràcter insòlit, la digestió d'aquest resultat sigui difícil per a molts.

El que és evident és que l'elecció, que acumulava molta tensió política, s'ha celebrat, malgrat tot, amb normalitat. Ha estat neta, sense interferències. Les discrepàncies de molts dirigents amb les receptes dels avui guanyadors s'han formulat des del respecte i la correcció.

El més important és que això demostra que l'estructura i les maneres de fer de les nostres democràcies occidentals són integradores. En elles hi ha lloc per al triomf de partits no convencionals: Grècia és i continua sent membre de la família europea, tot i que els seus nous dirigents no pertanyin a les orientacions fundadores i majoritàries de la Unió, el centredreta conservador i el centreesquerra socialdemòcrata.

I en tercer lloc, Syriza ha sabut canalitzar en la via política un contundent descontentament social que amenaçava l'estabilitat del país. Si aquesta contribució no és gens negligible, també resulta insuficient de cara al futur. A l'hora de la veritat, aquesta nova esquerra i especialment el seu líder, Alexis Tsypras, haurà d'aplicar molta responsabilitat perquè la seva actuació com a governant coincideixi més amb la presentació moderada que de si mateix ha fet a les capitals europees i davant les institucions comunitàries, que amb les apel·lacions populistes d'estar per casa llançades als seus mítings domèstics.

Aquest repte és clau. Tot i que els inquietés, els socis europeus van tenir en compte amb normalitat —fins i tot abans de l'elecció— la possible victòria de Syriza, com imposava l'imperatiu democràtic. La contrapartida òbvia és que, una vegada produïda, Syriza proposi, suggereixi i defensi el que consideri que més convé als seus conciutadans, però sense trencar els compromisos contrets, ni perjudicar els contribuents veïns, ni atemptar contra l'estabilitat de la Unió.

Una manera de visualitzar aquest propòsit, si arriba a ser tal, seria reunir a les tasques de la governança altres partits, com el del centre progressista, encara que això no fos matemàticament necessari per formar govern. Una altra seria intentar un acord amb diferents formacions per renegociar el rescat i els termes del deute, ja que algun partit —com el socialista—que va intentar afrontar aquest tema en solitari ho ha pagat amb una davallada brutal.

Tot això té a veure amb l'especial i singular posició de Grècia. Tot i que en alguns aspectes aquesta elecció guardi similituds amb altres situacions —com Espanya—, seria intel·lectualment abusiu equiparar-les. I a la llarga, segurament no gaire rendible per a qui ho pretengui.