Estat tap: més tap que Estat

La Grècia que avui vota és la cuera d'Europa en la crisi: fins i tot a les seves zones més dinàmiques, el Pireu, Salònica. Ha estat cuera en tot, fins i tot en l'ampliació cap a l'Est. Per què? Perquè malgrat les glòries del passat clàssic, la República hel·lènica té encara més d'àgora premoderna que d'Estat desenvolupat avançat.

Aquest estigma prové de la seva fundació, fa gairebé dos segles. Va arribar per la confluència de comerciants grecoparlants de tots els Balcans de les associacions Philiké Hetairia; la guerrilla amb els seus amics romàntics com lord Byron, i els “grans poders” occidentals, que van col·locar el 1832 el príncep bavarès (sempre hi havia un supernoble alemany disponible) Otto de Wittelsbach com a Rei dels hel·lens, enfront de la República dels Kapodístrias.

El nou país (coetani amb Bèlgica) naixia com a entitat subalterna. I ha estat gairebé sempre un Estat tap útil a les potències europees. Primer com a barrera enfront de l'Imperi otomà de què formava part, i tascó propi a la península balcànica. Després, com a contenció mediterrània enfront de l'imperi soviètic, militar i ideològic. Si convenia, com li va convenir a Churchill (veure a les seves Memòries) i a Stalin, s'organitzava una guerra civil per empatar, i aquí pau i després glòria.

Per això, i perquè la seva vulnerabilitat estratègica sempre va tenir el país en suspens, l'arquitectura de l'Estat grec ha estat feble. Va soler anar a la defensiva, de vegades amb retòrica inflamada. A la Unió, Atenes va destacar —fins a la parella Simitis/Papandreu en els noranta—, com abonat del recurs al veto. O de la “presa d'ostatges”: bloquejar una decisió clau, per aconseguir-ne una altra, de favorable, d'àmbit diferent. Ho va fer el 1985, jugant contra l'ingrés d'Espanya i Portugal, fins a aconseguir alguns calés dels Programes Mediterranis Integrats. O contra Turquia. O a favor de Xipre.

Potser això no va ser més que l'expedient de l'actor sense recursos, suaument exòtic i geogràficament excèntric. El pitjor és que el tap estratègic ho ha estat també del progrés. Per calibrar el sacrifici actual dels grecs, que han aprimat un 25% la seva economia i un 40% la seva renda familiar en honor de baixar el dèficit del 15% a la seva desena part, convé subratllar la seva endèmica indigència de mitjans i instruments.

Així, a la seva hisenda li faltaven dotació i mitjans fins al rescat, i ni l'Església ortodoxa ni els poderosos naviliers no van pagar mai cap impost. I Papandreu no va poder el 2010-2011 dur a terme les privatitzacions promeses (per 50.000 milions d'euros) perquè el cadastre era miserable (en un 25%, un full buit) i el registre de les propietats públiques, inexistent.

I després certs talibans els conviden a vendre's el Partenó. Gairebé l'única cosa que tenen.